El buit del temps
El bloc de Juli Peretó
Vida arsènica
Una vegada escoltada la conferència de premsa i llegit l’article anunciat amb tot de flaixos mediàtics, cal dir, abans de res, que es tracta d’una descoberta molt remarcable des del punt de vista de la bioquímica però no és una revolució científica, com hem escoltat al Telenotícies Vespre de TV3.
Felisa Wolfe-Simon i la resta de l’equip han aconseguit cultivar un bacteri a partir de fangs del Mono Lake amb la particularitat que poden substituir el fosfat (un requisit nutritiu de totes les formes de vida conegudes) per arsenat. L’arsènic, un element proper al fòsfor en la taula periòdica, és ben conegut per l’efecte tòxic (precisament perquè pot substituir el fòsfor a la cèl·lula i produir danys). També es coneixen bacteris que metabolitzen composts d’arsènic. Però la troballa d’avui va més enllà: els investigadors donen pistes sobre la possible substitució, quasi completa, del fòsfor per l’arsènic en els components cel·lulars, especialment, el material genètic. Dic donen pistes perquè falta molt feina per fer i em fa l’efecte que la revista Science ha relaxat una mica el rigor per passar una notícia força impactant. Se’ls podria haver exigit unes dades més precises sobre els compostos concrets que contenen l’arsènic. Les tecnologies actuals ho permeten amb una gran sensibilitat. I la NASA no va mancada de tecnologia. D’altra banda, tot aquest treball té una rellevància tangencial amb l’assumpte de la vida extraterrestre.
Per cert, el bacteri que han estudiat, anomenat GFAJ-1, pertany a un grup ben convencional de microorganimes, els proteobacteris, com mostra la filogènia que publiquen com a material complementari (la fletxa vermella assenyala el llinatge d’aquest bacteri, immers entre un munt de bacteris coneguts per la ciència). De fet, el grup dels proteobacteris és dels més exhibicionistes pel que fa a virtuosisme metabòlic.
Ací l’únic exotisme apreciable és la parafernàlia mediàtica. Perquè GFAJ-1 és una demostració d’una cosa ja sabuda: la increïble capacitat d’adaptació de la vida als més diversos i estranys ambients. El GAFJ-1 creix millor amb fosfat, però sobreviu amb arsenat. És una bona notícia per a la bioquímica, sens dubte, pel que significa d’eixamplar el nostre horitzó químic de la vida (no la natura profunda del fenomen biològic, només la recepta d’ingredients). És, tanmateix, una notícia que ens diu ben poca cosa de la història antiga de la vida i, molt menys, del seu enigmàtic origen. I de la vida extraterrestre… ens caldrà seguir imaginant-la.
Podeu llegir la notícia en VilaWeb, en la secció on el director convidat va deixar més empremta. L’accés a l’article original i al comentari de l’Elisabeth Pennisi requereix subscripció a la revista Science. Dani Martínez fa un comentari encertat al bloc Bio-Xano.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Suposo que els descobridors de la selenocisteïna també podrien haver convocat una roda de premsa similar, per dir que havien mostrat com els éssers vius podien substituir el sofre per seleni.
De totes formes, és espectacular imaginar-se l’ADN amb esquelet d’arsènic, els arsenolípids, les arsenoproteïnes i els arsenomononucleòtids. Per comptes d’ATP, ATAs, etc.
De totes formes, fins i tot en el bacteri més arsenificat, la ratio As:P és de 5:1. Quina quantitat de P es troba en l’ADN en un bacteri típic? Perquè si el reservori extra-nucleic de P és prou elevat, podria ser que l’As estigués més aviat en la membrana o en els mononucleòtids, i no tant incorporat a la molècula genòmica.