El buit del temps

Fem l’habitual recorregut per les falles que més ens agraden. Inciem la volta a Arrancapins: un vaixell pirata tripulat per Camps (amb un mascabró de proa amb ulleres fosques) passa per damunt d’una humil barqueta que queda partida en dos. És el que queda de l’estat de benestar. Crítica implacable a la resta de partits, incapaces d’unir-se i treballar per fer una neteja a Palau.
Després, les falles innovadores del carrer Lepant i Corona i, les sempre entranyables i properes al barri del carrer de Dalt i de la plaça de l’Àngel. I arribem al final a Na Jordana que, enguany, és el paradigma de la mordacitat fallera allunyada dels esterotips masclistes i bròfecs. Ens vorem a l’infern juga amb la metàfora del foc etern com a càstig sumaríssim front a totes les barbaritats del món.
Tot aranca del pecat original on uns adam i eva prehumans són expulsats
del Paradís:
Fer un mos
a una poma? Esgarrifós!
I pensar
que venim dels animals?
S’ha acabat!
Ja l’Edén resta tancat.
I la justificació de l’agressió a la dona per ser el
principi d’aquest calvari. Unes dones sublimades pels artistes (des de
Leonardo fins Picasso) apareixen amb evidents senyals d’agressió:
Molts han dit
que les dones ens enceguen el sentit.
I un edicte
carregà damunt d’elles tot delicte.
Ja n’hi ha prou!
Llancem tots al Brut Mascle al fons del pou.
I així desfilen tots els excessos, el delicte morbós de l’abús sexual, la pederàstia:
L’alçacoll
dissimulen amb el pap fet un penjoll.
Mes Maciel
i sequaços no entraran ja mai al Cel.
Trist ramat
de porcs negres, furtadors de veus d’infants!
La corrupció dels polítics coprofílics (amb un premonitori president que s’ho mira des de darrere d’uns barrots):
Xipollegen
al bassal dels excrements que tant cobegen.
Merda és
el producte corrupte dels diners.
On són ara
regalets, gàbies d’or, favors, quincalla?
La incapacitat demostrada dels governants per resoldre els problemes més bàsics i la catastròfica adoració al mercat i els diners:
Quin futur
per als joves en l’atur!
Quin gran pes
que rebenta els innocents!
Torturats
per la banca i els mercats!
I la mort igualitària:
Xicot, la Parca
mai no sap si un és pobre, o és monarca.
És per això
que res més democràtic que el Gran Foc.
Que passe el rei!
Que som republicans tots a l’Infern!
El Borbó es tapa les vergonyes amb la fitxa que l’adreça al soterrani que li pertoca: el dels paràsits.
Un petit raconet al final del recorregut (que inclou la visita a les entranyes de la falla, un maremàgnum de fustes entrecreuades), acull unes làpides mortuòries. Els atacs a la llibertat i a la democràcia estan ben representats. Dos professors de la Universitat de València comparteixen làpida on hi jau la llibertat de criteri: Romà de la Calle que abandonà fa un any el MuVIM per la censura política, absurda i arbitrària, contra una exposició fotogràfica dels periodistes valencians, i Josep Lluís Sirera, que acaba d’abandonar el Vicerectorat de Cultura. Casualment (o no sembla una coincidència macabra?), l’edició d’enguany de l’exposició fotogràfica censurada s’acabava d’inaugurar a l’edifici històric de la Universitat quan el vicerector va renunciar per motius personals. Algunes informacions periodístiques (altres mitjans com La Turia, han passat de puntetes) han especulat sobre el fons polític de la dimissió. Amb tot, malgrat els censors i inquisidors, la llibertat d’expressió al País Valencià no descansa en pau… encara: ens queda Na Jordana.

I a propòsit de llibertat, no oblideu el cas Vilaweb. Defensa la llibertat d’informació i solidaritza’t.

Enguany la mordacitat poètica de Na Jordana la posa Jesús Català, els dissenys són de Sento Llobell i l’execució de la falla de Manolo Martín (fill, el pare està treballant de valent a l’infern). No cal dir que la visita per dins de la falla i la lectura de tots els poemes són obligades.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!