El buit del temps

Alta cultura. Les coses, és clar, haurien pogut ésser diferents… En acabar
el batxillerat, la meva intenció no fou pas d’estudiar per advocat. M’hauria
agradat més d’estudiar química, i per tal de servir el que jo creia que era la
meva vocació, vaig matricular-me al preparatori de Ciències. Matricular-se!
Prenguin nota de la parauleta! El cert és que en obrir-se el curs vaig
trobar-me immers en una riuada humana de més de tres-cents estudiants, un
autèntic cafarnaüm humà compost del millor i el pitjor de cada casa de
Catalunya, de Mallorca i de València. L’ampliació de Ciències era un curs
general comú a tots els estudiants que després emprenguessin els estudis de
Medicina, Farmàcia i Ciències. Era un ramat que feia un soroll espantós i un
xivarri imponent.

En trobar-me dins d’aquella gernació jove i delirant vaig sentir-me perdut i
com desemparat, i aquesta em sembla que fou la reacció de tots els companys que
emprengueren aquella aventura amb una certa serietat. No parlo del sentit de la
responsabilitat, perquè els nens de la burgesia no solen pas tenir-ne; per
tant, són iguals als de les altres classes, encara que sembli mentida. Malgrat
l’allau d’humanitat que em caigué a sobre, vaig decidir-me a aguantar, més per
indolent curiositat que per l’esperança d’adquirir el més petit coneixement.
Vaig formar part durant unes setmanes d’aquell ramat díscol, bèstia i
displicent.

A un quart de nou del matí entràvem a l’aula de Química General. El
professor, el senyor Vila Vendrell, era un senyor d’estatura regular, de mitja
edat, ple, amb una pell de color de sucre candi, enriolat, vestit de blau amb
molta cura, amb un ribet blanc a l’armilla paral·lel a la solapa de l’americana
encreuada. Rebia els estudiants dret a la tarima, darrera de l’ampla taula
professoral. No era pas un professor sedent. Explicava tot l’any, dempeus, la
química inintel·ligible d’un manual escrit per un tal professor Lozano, de
Madrid.

Davant seu, sobre la taula, hi tenia uns tubs d’assaig, unes provetes, uns
alambins. No era pas un home donat a explicar les reaccions químiques amb la
pura verbositat. No. Era un experimentador. Utilitzava no solament la pissarra,
sobre la qual dibuixava els cossos agafant el guix amb les puntes dels dits per
no embrutar-se l’americana, sinó que feia demostracions pràctiques i tangibles.
És el que deia ell: la ciència ha deixat d’ésser una qüestió de paraules. És
una qüestió de fets. Quan el doctor Vila Vendrell agafava amb dos dits un tub
d’assaig, es produïa en el vast auditori de l’aula grisa, glacial, impregnada
de la boira matinal de Barcelona, un silenci profundíssim. Els estudiants
podíem a penes dissimular l’entusiasme. Era una curiositat maliciosa que es
manifestava passant la llengua sobre els llavis, amb un esclat als ulls irònic
i desvergonyit.

En el tub que tenia a la mà, i que contenia un líquid, hi tirava uns pólvors.
El líquid era vermell i els pólvors grocs. Després, sens dubte per donar una
impressió de complexitat experimental, agafava un altre tub que contenia un
líquid tèrbol i hi tirava uns pólvors de color de rajol. Totes aquestes
operacions eren realitzades pel doctor Vila Vendrell amb una gran calma, amb
una parsimònia destinada a donar a entendre, potser, la serenitat augusta de la
ciència. Arribava un moment en què amb els dos dits de la mà dreta mantenia dos
tubs –el del líquid vermell i el dels pólvors grocs– i que amb l’altra mà
mantenia els altres dos: el del líquid tèrbol i el dels pólvors de color rajol.
A l’aula s’hauria sentit volar una mosca. Un silenci religiós; mentrestant, la
barreja s’anava fent. No tenia pas pressa. Nosaltres, els estudiants, teníem
una certa pressa. En el fons del fons sospitàvem que la cosa acabaria malament.
El cert és que tot solia acabar bé. De cop i volta, el tub de color vermell
donava un to verd viu, fascinador, impressionant, que el professor mantenia
enlaire com si es tractés de l’exteriorització d’un miracle fabulós. Al cap
d’un altre moment, el líquid tèrbol donava un to morat –un to de permanganat
que no produïa un efecte tan fulminant com l’anterior, perquè era un to molt
conegut. Els nostres ulls es centraven sobre el verd: aquells dos dits de verd
del tub passaven a ésser el lloc geomètric de totes les mirades, el punt sobre
el qual convergien tots els vectors directes i indirectes de l’aula immensa,
grisa, impressionant i sorda.

Davant de l’aparició del color verd es produïa un fenomen que hauria pogut
impressionar una persona vinguda del carrer, però que feia vint anys que
durava, perquè la població escolar es transmetia la consigna de curs en curs.
Els estudiants s’alçaven drets i es posaven a picar de mans amb una càlida i
frenètica devoció. La primera vegada que vaig sentir els aplaudiments, ignorant
com era de la consigna, em semblaren una deliberada falta de respecte. Però, en
constatar que el doctor Vila i Vendrell es deixava aplaudir, enriolat, amb una
facilitat indecent, vaig afegir-me al picament general –no fos cas, vaig
pensar, que la falta d’entusiasme m’ocasionés algun perjudici.

Més tard, analitzant el fet amb fredor, vaig veure que aquelles ovacions no
responien pas a un simple gust del sarcasme. No. En realitat eren una
obligació. De curs en curs, hom es transmetia l’encàrrec que les demostracions
científiques del doctor Vila i Vendrell s’havien d’aplaudir. Aquestes ovacions,
garantint-li una fantàstica vigència en l’escalafó, contribuïen a la bona
economia del curs –vull dir a reduir les males notes i a ampliar les
aprovacions. Així, aplaudíem tots. Però també hi havia un altre factor: quan dues
o tres-centes persones, sobretot si són joves, amb aquell punt d’entusiasta
imbecil·litat profunda que va lligada amb la joventut, es concentren en un
local tancat, acadèmic i buit, apareix, per mica mica que hom es descuidi, un
fenomen fatídic: apareix el teatre. Quan el doctor Vila i Vendrell iniciava les
seves manipulacions, el teatre –en el sentit que aquesta paraula té en el país–
sorgia instantàniament. El professor de Química General es deixava aplaudir amb
un aire bondadós, a sota del qual jo he de suposar que hi havia una certa
ironia, però tan ben dissimulada que passava per alt a tothom. Quan els
picaments de mans crepitaven massa fort o duraven massa estona –cosa que no ens
costava res– allargava el braç com si tractés de calmar un cavall nerviós.
Feia, llavors, una frase sublim:

–Señores, señores –deia, amb
una punta d’angoixa a la cara–, guarden
estos aplausos para cuando lleguemos a la síntesis del ácido cítrico.

Fragment de l’entrada del 22 de març de 1919 d’El Quadern Gris.

Fotografia: Josep Pla el 1917 (col·lecció de Josep Vergés, Fundació Josep Pla).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!