El buit del temps

Fa uns dies ens sorprenia la notícia que la ciutat de València rebia del ministeri de ciència i innovació la qualificació de ciutat de la ciència i la innovació, juntament amb altres 29 poblacions. Em declare un complet ignorant sobre els mèrits que pot tindre el municipi regit per Rita Barberà per merèixer aquesta distinció. No serà per la tírria històrica que ha mantingut fins èpoques recents amb la principal universitat pública. Ni pel foment de la investigació científica, el reconeixement municipal als seus actors o el recolzament actiu a les infraestructures. No tinc ni la més remota idea.
Mentrestant, m’entretinc llegint el reportatge que publicava ahir La Vanguardia sobre l’evolució recent de Barcelona i Madrid en el rànquing mundial de la investigació científica a les ciutats. Aquest article de Josep Corbella es basa en les dades publicades en el dossier de Nature al que em vaig referir ací. Les dades mostren clarament que Barcelona és una de les cinc ciutats del món (juntament amb Lovaina, Oslo, Austin i Hefei) que millora més la posició en la llista, passant del lloc 65 al 54 en els darrers 9 anys. La comparació amb Madrid és rotunda (vegeu el gràfic de La Vanguardia reproduït ací al costat): si en l’any 2000 Barcelona i Madrid compartien posició (65ena i 66ena, respectivament), en 2008 Barcelona ha escalat 11 llocs mentre que Madrid n’ha baixat un. En un altre gràfic, el diari reprodueix les dades que Nature presentava en una vistosa animació on s’hi compara quantitat i qualitat de la producció científica. Es veu molt clarament que tot i produir menys (59.473 articles científics davant de 71.022, en 2008), les publicacions fetes des dels centres de recerca i les universitats de Barcelona tenen un impacte major que les emergides de Madrid. L’increment relatiu de l’impacte de les publicacions en el mateix periode ha estat del 25% en Barcelona davant del 12% a Madrid, partint de posicions quasi idèntiques en el 2000.
Què ha passat? Les opinions recollides per Corbella en el reportatge incideixen en l’èxit del model organitzatiu de la recerca catalana, concebut quan Andreu Mas-Colell era conseller d’universitats i recerca, ara flamant conseller d’economia i coneixement. El model de Barcelona no aposta per la pura quantitat (atenent a les dades de l’informe, podríem dir que aquest és el model xinès). La capacitat d’atracció i consolidació del talent que s’observa a la capital catalana no es basa simplement en l’augment de la inversió (necessari però no suficient, com bé remarca Joan Guinovart), sinó com es gestiona aquesta inversió, quins modes de governança es trien, quins sistemes de contractació (allunyats de l’obsolet funcionariat, que no dóna per a més), quines pautes estratègiques i d’avaluació (amb conseqüències, tant si són per a bé com per a mal). Cervells del model, com Jordí Camí i Lluís Torner, alerten sobre la fragilitat del sistema català i dos actors principals de l’obra, Miguel Beato i Luis Serrano, enumeren les condicions per a mantenir el nivell d’excel·lència malgrat la crisi. Els lectors interessats poden fer l’exercici de buscar les analogies i les diferències entre el que diuen aquests científics que cal seguir fent i la realitat de la recerca a la ciutat de València. Una lectura de cap d’any, no sols per a l’alcaldessa, també per a l’inefable conseller Font de Mora, per al no menys inefable Santiago Grisolia (principal manifasser de la ciència valenciana), per als rectors de les universitats públiques de la ciutat, erigides en Campus d’Excel·lència Internacional, si és que, tots plegats, volen fer que València es meresca de debò el títol que tan graciosament li ha otorgat la (també inefable) ministra Garmendia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!