Giacomo Casanova narra a la “Història de la meua vida” una estada als Països Catalans. Les seues apreciacions sobre la ciutat de València no tenen desperdici… i això que no ens degué visitar durant les falles precisament.
Per a Casanova, “València té un clima excel·lent”, efectivament, el típic tòpic desmentit pels dies irrespirables de “ponentà” o quan ens visiten les gotes fredes. “Situada enmig d’un camp somrient, fèrtil en tot allò que la natura pot oferir a l’home de més delectable, és vivificada per l’aire més sa i més suau”. Després de remarcar la bellesa de les seues dones i l’abundós clergat, Casanova afirma que la ciutat és molt desagradable per al foraster: malaeix per igual els vins infectes que es serveixen a les tavernes, la menja repugnant i les brutícies dels hostals. Bé, en tot això és evident que la cosa ha canviat notablement (beveu si no els vins que elabora Daniel Belda de Fontanars dels Alforins, tasteu l’amanida de faves i menta de Ca’n Bermell). Però Casanova m’ha arribat a l’ànima quan diu: “[tampoc no es pot] conversar perquè no hi ha vida de societat, i ni tan sols raonar amb algú perquè malgrat la seua universitat no hi ha cap individu que meresca ser anomenat home de lletres”. Ai, i com continuem ara? Fins i tot en el món de les falles trobarieu excepcions a la regla de Casanova que, de vegades, em sembla d’una vigència esgarrifosa (l’Associació d’Estudis Fallers i la seua publicació anual, el Pensat i Fet, els de la Falla Arrancapins i Na Jordana…). Però queda tanta feina per superar les tentacions persistents de fer una cultura epidèrmica, efímera i destrellatada!
Si Casanova pugués tornar a València, potser podria veure bon vi, menjar bé i allotjar-se en un hostal pulcre. Potser trobaria “homes de lletres” (i dones, és clar) per fer una bona conversa. Però ho tindria difícil per a sostenir encara que com que la ciutat no té res que li cause admiració i els carrers estan per pavimentar, “si es vol passejar, cal eixir fora de les muralles. És veritat que s’experimenta aleshores una gran felicitat i es té la impressió d’estar al paradís terrenal, sobretot quan s’hi camina cap a la mar”. Paradís perdut…
Si voleu continuar llegint Casanova i les seues impressions a València (la part més activa i plaent de la seua estada me la calle) i a Barcelona ho trobareu a “De Sagunt a Perpinyà”, a cura de Josep Ballester i Enric Salom, a la col·lecció Breviaris (núm. 4) que edita Publicacions de la Universitat de València, acabadet d’eixir de l’obrador.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!