El buit del temps

Qui haja vist el documental Bicicleta, cullera, poma de Carles Bosch, convindrà amb mi que s’hi narren diverses històries. De primer tenim el drama de la detecció de la malaltia d’Alzheimer a Pasqual Maragall i el seu seguiment durant mesos. I la reacció i sentiments dels seus familiars més propers, començant per la dona, Marta Garrigosa, que em sembla superba. Després hi ha la presentació de la malatia i la incidència mundial, en societats on els humans hi arribem a vells. La força de la comparació continuada entre els EUA, l’Índia i Catalunya, amb els equips mèdics respectius, amb les persones malaltes, tan diverses com coincidents: a tots ens iguala l’envelliment cerebral, tots ens allunyem per igual dels nostres parents i amics, com l’avi indi que no recorda el nom de la néta petita però sí el de la gran.
Hi ha també la curta però intensa història de la Fundació Pasqual Maragall. El documental de Bosch és un aparador publicitari eficaç de la Fundació i em sembla molt bé. Perquè aquest projecte representa un repte sense precedents en el nostre país. La iniciativa de Maragall i la seua família de dedicar tots els esforços a la recerca biomèdica de la malaltia és propi d’angloxasons, no de mediterranis. La pel·lícula explica molt bé la trajectòria del projecte per fer de Barcelona la capital mundial de la investigació neurocientífica i de l’envellimenbt cerebral. Aquesta part de la narració la trobe espectacular i potent. I el protagonista d’aquest fil és el director general de la Fundació i del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB), Jordi Camí. Aquest farmacòleg és aficionat a la màgia i, el mateix PRBB n’és una prova evident de com és capaç de convertir il·lusions i somnis en realitat. La il·lusió i el somni que Barcelona siga una referència mundial en biomedicina ja és una realitat. Ara el repte és aconseguir els fons privats i públics suficients perquè la neurociència tinga també un epicentre a Barcelona, un focus d’atracció de talent científic, dels millors cervells treballant sobre el cervell. És la propera etapa de Camí en la seua llarga carrera d’excel·lència en la gestió de grans projectes d’investigació i de política científica. Tant de bo, una vegada més, arribe a la meta. I ràpid. En benefici de tots aquells que encara coneguem i reconeguem l’entorn que ens envolta però que algun dia podríem ser uns estranys per als nostres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!