Llegint la premsa i seguint els grans mitjans de comunicació, tenim comprovada l’existència, encara i per molts anys!, d’una esquerra que no es baixa els pantalons, que no va per la vida aixecant la bandera blanca de la derrota. I ho notem quan veiem com alguns fan mans i mànigues per deformar o silenciar altres posicions més coherents i combatives. Un botó de mostra: el cas xilè (…)
Pocs mitjans han destacat que no n’eren pas tres sinó quatre, les candidatures a la presidència xilena amb possibilitats d’incidir. Tres tenien en comú la defensa, amb matisos, del mateix pensament i pràctica neolliberal, i la quarta -encapçalada per en Tomás Hirsch- era l’única que trencava el consens abonant un programa de grans reformes socials i econòmiques favorables a les treballadors i als treballadors. En Hirsch, no cal dir-ho, tenia el recolzament de la coalició “Juntos podemos más”, formada per 30 organitzacions, la principal de les quals és -guaita el papus!- el Partit Comunista.
La Michelle Bachelet, magnífica i honorable candidata, no és pas la candidata de “l’esquerra” sinó d’una part d’ella -el Partit Socialista i altres formacions menors, les quals formen “Concertación Democrática”, un bloc polític centrista i burgès.
El cas és que la Bachellet i els dos candidats de la dreta explícita, han quedat frec a frec, i que sense el 5,4% (400.000 vots) d’en Hirsch i els “endimoniats”, l’esquerra que no fa política d’esquerra, passarà a l’oposició.
Val a dir que l’actual Constitució pinochetista fa que a les eleccions parlamentàries només obtinguin acta de diputat el primer i el segon partit més votats en cada circumscripció. És per això que des de 1973 i la posterior reforma inspirada pels militats, el Partit Comunista -encara fort i arrelat- no té cap presència institucional, i això malgrat obtenir entre el 5 i el 10 dels vots arreu de la nació andina, i en algunes zones -les grans connurbacions obreres i les conques mineres- percentatges que freguen el 20%.
Quan l’època del molt enyorat Salvador Allende, el PC xilè fou el principal suport d’aquell president que militava en el PS i era francmaçó -francmaçó també n’era en Pinochet, amic i estret col·laborador del dirigent màrtir. Un PC que fou perseguit amb acarnissament pel general insurrecte -veritable personificació del “traïdor”, del Judes-. Un PC que s’enfrontà al règim amb la mobilització popular i amb un grup armat creat expressament per liquidar la cúpula militar. Fins no fa gaire, un parell d’anys, era tradició la visita sovintejada de la policia als locals centrals del Partit Comunista, violant-ne el domicili en cerca de l’arxiu de militants i contactes.
De manera que sí, que encara hi ha -a Xile i arreu- altra esquerra, una esquerra que fa honor al seu nom. Justament la que els poderosos i els seus sicaris i camàlics malden per silenciar i fer que desaparegui. I que, ben segur, no se’n sortiran pas.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!