Pere Meroño

Veiem unes cases blanques o marronoses. I un desert. Noi, i quin desert!. Extensions sorrenques pures i infumables. Un land-rover. I un periodista que té la mosca al nas i fa cara de tres dijous (?)

És un reporter.

També hi ha un hotel. I un conegut en la cambra del costat. El qual ha fet puf. És cadàver. I en Jack Locke, vés què hi farem, que vol canviar d?identitat i acorda d?adoptar-ne la del mort.

I a partir d?aquí s?aixeca una trama pausada però d?ineludible decurs i desenllaç. Un home a la cerca del no-res. Perdut i encalçat pel passat. És en Jack Nickolson, ara, per fi, amb una interpretació lacònica, concisa, mesurada. Sense estirabots i carasses.

El cas és que en Jack Nicholson-Jack Locke visita Barcelona ?el telefèric del port; la Rambla; l?Hotel Oriente ?amb en Joan Gaspart, l?expresident del Farça, fent de conserge-, la Pedrera ? i, en acabat, Almeria.

Trama detectivesca; espai vital en nevulosa; paisatges frapants; desconcert; metàfores; desassosec existencial.

Un gran film (fet i fet, a mi, el mestre de Ferrara, no m?ha fallat mai).

– The passenger. Dir. Michelangelo Antonioni. Amb en Jack Nicholson, la Maria Schneider, en José Maria Caffarel ? 1975. Itàlia-França-Espanya-USA.