Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Fenomenal espai de l’Sputnik, aquesta setmana, en dos lliuraments, dedicat al senyor Roy Kelton Orbison, natural de Vernon, Texas. Un dels més grans del rock, les balades tristes -only the lonely, de la cançó despullada, de sentiments i inquietuds a cabassos, de l’amor abandonat i negligit. Un manso parapetat darrera d’unes ulleres fosques, d’ullets menuts, nas aixafat, i un xic galtaplè. Allà, al bellmig de l’escenari, com un estaquirot, però amo i senyor d’una veu que perfora els teixits i trasbalsa els sentiments (…)
Particularment –abans l’havia sentit sense saber-ne el nom, el vaig descobrir a les primeries dels 90. Aquelles balades. Aquells aguts. El falset. Cançons, hi torno, tristes, dedicades a gent perdedora i solitària, d’amors esqueixats, que vessaven i t’omplien d’una melangia fonda i duradora.
Al magnífic documental de l’Sputnik, el veiem i l’escoltem. De petit. La vida familiar. L’inici, gairebé barbamec, amb un conjunt propi. La manca d’èxit. Provant i provant-se en el camp del rockabilly. Aparentment, un nan entre gegants.
Johny Cash, amb qui cantà el bo d’en Roy, confessava que li semblava que tenia la veu més fluixa entre els participants d’una gira de quatre rockers. Fals, confessà més tard.
O aquella altra gira amb The Beatles, ell força més popular, i eclipsant als de Manchester. Finalment, amic de Lenon, i Harrison.
Sentim, també, a alguns dels seus productors. I tothom destacava la seva original veu. Una veu envejava pel mateix Elvis Presley. Les seves balades. Cançons lentes. Una veu despullada que clavava els sentiments despullats.
A Roy el situen com el primer home cantant que confessa sentiments de pena, de dolor, de pèrdua, sentiments normalment expressats per fèmines. Un home, vaja, que no interpretava el tradicional rol masculí a l’escenari.
A final dels 60, al cim de la seva carrera, una doble tragèdia familiar li capgira la vida: la mort de la seva dona Claudette –a qui va dedicar un bellíssim tema, en accident de moto, i de dos dels seus tres fills, quan es va cremar la seva mansió.
A partir d’aquí, i durant una vintena d’anys, en Roy Orbison va anar-se apagant a poc a poc, fins que els 90, un film amb idèntic nom que un dels seus títols més famosos -“Pretty woman”- el posà de nou en circulació.
Per al meu gust, però, res com a only the lonely.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!