Pere Meroño

El complex esportiu té una factura d?allò més envitricollada. Laberíntica. Aquí al barri del Carmel. I, ves què hi farem, no me?n surto en això de trobar l?entrada de la piscina (?)

És migdia i sóc a la jornada de portes obertes de la piscina on la meva menuda fa natació.

Són, si fa no fa, una seixantena de marrecs ?dels 3 als 10 anys-. Albiro la Júlia, al fons de tot, dins d?una piscina lil.liputenca. Gorra vermella, vestit també roig, els seus moviments són eloqüents i inconfusibles.

El cas és que jo la miro, ella em mira, i tot d?una mou els llavis i la mandíbula. No té dubte, diu "pa-pa". I aixeca la maneta. Aleshores, comença a exhibir-se per tal de fer palès que és una nedadora experimentada i traçuda.

Neda com una gosseta: només se li veu el caparró i els esquitxos originats per uns espasmòdics i repetitius moviments de cames. N?està ben contenta, la criatura. De seguit, quan m?acosto a la seva piscina, ve la demanda imprescindible:

• I la ma-ma?

Res, una estona tendra i joiosa en què ben de gust et menjaries la filla petita a petons.