Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Avui, per qüestions familiars, em cal anar a Badalona (…)
100.000 adhesions per un Estat propi!
Fa un dia de primavera sec i calorós. Al cap d’uns pocs minuts topo amb el riu Besòs. Anys enrere, límit infranquejable d’un territori on ens era prohibit d’endinsar-nos. I vet aquí que dos ganàpies agafen un roc lligat amb un filferro i el baixen des del bell mig del pont que uneix Barcelona i Sant Adrià de Besòs. Es tracta, naturalment, de mesurar la fondària, en època de bonança, de la correntia. 85 centímetres, pelats, són els guarismes que responen a la pregunta.
El Besòs, avui, potser menys pudent i verinós, té un llit degudament poblat de gespa i elements per al descans i la pràctica d’alguna activitat física. Tot de treballadores i treballadors, en hores lliures, festius i vacances, l’habiten, el remenen, i en gaudeixen. Vés qui ho havia de dir!
Llefià és el primer barri que trobo, un cop superat un pujol i una grossa carretera. Veig l’edifici on vivia un meu i antic company d’institut (l’Eugeni d’Ors, de Badalona, al barri de Sant Roc). La clínica-sanatori, dalt de tot d’una muntanya, de l’Esperit Sant. El camp del Llefià. I, de seguit, tot de pintades, cartells i rètols anunciadors que, encara avui, l’esquerra comunista i post-comunista, conserva una força i un arrelament ben perceptibles i quantificables (durant els 70, fou la fortalesa central i inexpugnable del PSUC a la ciutat).
Blocs enlairats durant la gran onada migratòria dels 60. Uns encants que pleguen després d’un agitat jorn de compres i vendes. Tot de bars on són servides saboroses tapes i aperitius. El local del PSUC viu, el del PCC i d’Esquerra Unida i Alternativa. L’altíssim edifici d’on va caure un nadó que, miraculosament, se’n sortí sense ferides remarcables.
La plaça de Trafalgar amb la vella antena, a prop, de Ràdio Badalona, una de les primeres emissores radiofòniques del nostre país. Un espai, on de menut, hi campàvem tot mirant de superar el gros i alt mur que l’encerclava, i ens ho passàvem d’allò més bé mirant de fer corredisses per l’herbei. La plaça fou escenari, a mitjan dels 80, d’una grossa batalla política, en podríem dir que fou la mare de totes les batalles. PSC-PSOE i PSUC havien partit peres, al govern municipal, i els socialistes havien aixecat una, sinó la primera, coalició de centre-esquerra, sense els comunistes, d’una gran ciutat. Governàven, doncs, els socialistes i CiU, i el PSUC en va moure cel i terra per tombar políticament aquell experiment I, més enllà, el mercat de la Salut , un barri on fa cop s’han produït ignominioses manifestacions racistes i xenòfobes.
Tapes i bars, i un matí de festiu, amb ella, tot plorant la mort d’Enrico Berlinguer, mentre feia un míting i per causa d’un vessament cerebral. El sepeli a Roma, amb en Gorbachov present, i 1 milió de persones vessant per carrers i places. Amb ell, alguns intuïem, el comunisme que haviem conegut anava, mica en mica, afeblint-se i passant avall.
Veig, també, les obres de la nova línia, transversal, del ferrocarril metropolità, la qual unirà, de cap a cap, sengles extrems de la ciutat metropolitana –la meva pàtria d’ara i de sempre-.
Unes pancartes reivindicatives reclamen que la nova estació de La Salut , es digui també, i mitjançant guió separador “Che Guevara”. On hi cal afirmar, que em demano, partidari com sóc de confirmar i fer viure estampes, icones, i memòries històriques.
Final de trajecte, de seguit, en baixar pel passeig de La Salut , allà on va viure, arribat feia poc d’Almeria amb pares i mares i germans, el que fou cantant, i abans carter, Manolo Escobar. El popular intèrpret posseïa una constructora, un bloc de pisos, i un cinema. Cinema que fou el primer que vaig visitar: tot de films de monstres, cantants-actors, i “El oro de Mackenna”, i aquella de dones primitives amb una ben equipada i llaminera Raquel Welch, habiten, des de llavors, el meu imaginari infantil.
Tornant al nom de la parada de metro, penso que és un magnífic colofó, que penso, això del guerriller, en aquesta capbussada al meus anys més tendres. Passat, però també present i futur.
Fet i fet, i al capdavall, jo sóc el meu barri.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ens és prou familiar -be sigui Badalona, L’Hospitalet, Cornellà, o Santa Coloma de Gramenet- aquest univers de ruscs obrers. D’antiga hegemonia de l’esquerra més roja i del fordisme de fàbriques grans i ben arrenglerades.
Wu Ming.cat
http://blocs.mesvilaweb.cat/wuming
…amic Meroño, a la perifèria de Badalona (la perifèria de la perifèria), per be que el meu queda una mica més cap al Maresme: al barri de Bufalà. Això si, a mí la infantesa em queda una mica més a prop que a tu. Salut, company!