Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Ocaña, prim, rínxols bruns dins d?un barret de copa, ulls rodons i goluts i entremaliats (?)
100.000 adhesions per un Estat propi!
D?entrada, en José es declara "dona-muhé-", inconfusible el seu accent andalús. Hi ha un monòleg inicial. Després veiem l?Ocaña, campant per la Rambla, amb en Nazario, tot cantant un cuplé. Una Rambla de colorisme bigarrat i poca-solta. I ell mostrant ara el cul, ara la titola. I tot de gent que s?ho mira entre riallera i perplexa.
Parla l?artista des del seu llit amb el cobrellit d?un roig encès. Diu que "li agraden moltíssim els homes". Al costat del llit hi ha un mirall rectangular, les parets són pintades de colors diversos, ell hi jeu, vinga xerrar i amb un ventall a la mà. La seva vida a cor obert, gran naturalitat, i en clau de "batalletes".
El seu és un parlar franc, desinhibit. Fill d?obrers andalusos i amb lectures que l?han assentat intel·lectualment.
I del llit i la Rambla, la càmera s?endinsa al Cafè de l?Òpera, ple com un ou. I l?Ocaña cantant i arrambant a qui se li posa al davant "Yo soy esa". Tota la provocació i el desvergonyiment són pocs. I veiem la plaça Reial, el petit paradís d?ell i nostre, la Barcelona canalla i obrera i popular i anarquista i super-underground (lluitadors, drogates, putes, maricons, penjats? col·lecció de "tipus" i "caràcters" sense parió).
Barcelona canalla i gamberra i bruta i viva. Ciutat reviscolant, revoltada, llefiscosa, feliç i atrotinada.
Cap i casal sacsejat per les vagues, les manifestacions, una esquerra joiosa, combativa i honorable.
Una ciutat viva que, ara i aquí, ja no hi és. Tan clenxinada, neta, i cívica com la volen. Tan neta i asèptica i d?ordre.
Tenim però l?Ocaña, un tipus i una ciutat que, almenys, romanen en el nostre record. Servidor pot dir, orgullós i pit enlaire, que va conèixer viure tastar aquella ciutat. Una Barcelona i una gent que aquest gran film d?en Ventura Pons consagra i conserva.
La visió de la pel·lícula fou per a mi un viatge memorable a la memòria, al record, als sentits desbocats, al sexe, a la música, a un món que m?estimo i vull. Un món que, ai!, tant de bo tornés (i, ep, he decidit, veuré si me?n surto, de recuperar d?alguna manera).
– Ocaña, un retrat intermitent. Dir. Ventura Pons. Amb Nazario, Camilo, Paco d?Alcoi, i José Pérez Ocaña. Barcelona. 1977
PS. Una Barcelona, una societat que en Gato Pérez va cantar molt i molt bé:
http://www.goear.com/listen.php?v=319c9a3Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!