Pere Meroño

Una de les coses més extraordinàries de fer un llibre és el contacte amb les persones que et permeten –be sia com a testimonis o facilitant-ne gestions- escriure’l i, per descomptat,d’aquelles que t’han llegit. Avui mateix he rebut un “emili” d’una estudiant, per a mi perfectament desconeguda, de cognom armeni, resident a Califòrnia, que hi fa un postgrau de la Universitat de Berkeley (…)

El títol del missatge és “El goig de viure”, nom del llibre que vaig dedicar a la gran escriptora catalana. L’estudiant està escrivint una tesi doctoral sobre la “novel.la catalana durant la transició democràtica”.

L’estudiant, que escriu perfectament el castellà, em diu que llegeix bé el català. Que ha llegit el meu llibre. Que li ha agradat. Em pregunta si és prevista la traducció a l’espanyol i/o anglès, l’hi dic que no.

I, finalment, vol que li faci cinc cèntims cèntims sobre un viatge de la Montse Roig a Armènia. Em sap greu però no li’n puc dir res més del que hi ha llegit. Això, sí, el remeto al fill gran de la Roig, en Roger Sempere, professor de matemàtiques a un Institut barceloní i resident a Sabadell, i a la Marta Pessarrodona, escriptora i traductora al català i a l’espanyol de la Virgínia Woolf,  Susan Sontag … i amb la qual vaig mantenir, a la seva casa de Sant Cugat del Vallès, i en companyia d’un gos que no em deixava de petja, una sucosa conversa sobre la Roig.

El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!