Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
L’artista barceloní és un esportista nat: natació, gimnàstica, caminar, córrer … De tant en tant, quan pot, practica la boxa amb el seu amic Ernest Hemingway o amb el fotògraf Man Ray. Quan les seves noces, i parlant del gran escriptor nord-americà, aquest l’hi regalà un cap de tauró que hi duia, a dins, el braç d’una persona. Broma macabra que en Joan Miró va acceptar de bon grat venint de qui hi venia (…)
Lluís Permanyer va tenir ocasió, al llarg de la vida del pintor, de mantenir-hi contactes estrets, llargues converses, tot sovintejant l’artista de tant en tant.
Fa uns anys, Edicions de 1984 li va encarregar un llibre que parlés del Miró ‘privat’, el més personal, si és que en un enorme escarràs que només vivia per la pintura, tal cosa és possible.
El text, de gratíssima lectura, ens en parla.
Efectivament, l’amistat amb en Hemingway i en Man Ray, en Paul Elouard, en Louis Aragon, l’Enzra Pound, en Kandinsky, en Pablo Picasso…
El seu caràcter de lletraferit: Joyce, Apollinaire –especialment la poesia-, Henry Miller, John Dos Passos.
Un home sempre empolainat, dandi en la forma de vestir.
Quan exposava fora, això ho patrocinava sovint Picasso –qui el va ajudar a fer-se un lloc en el París d’aleshores- les inauguracions de mostres seves a la capital francesa, a New York, anaven tot sovint acompanyades de la música sardanista, amb cobles a tot gas.
O, incapaç de saber ballar, en va anar a prendre en una acadèmia. Alguns amics, intrigats, es demanaven on era en Miró en alguns moments del dia; el cas és que el varen seguir i anaren a petar a una acadèmia de ball parisina. L’escena d’en Miró, un gegant que fregava el 1,60m d’alçada, ballant un tango amb una dona que li treia el cap, fou d’antologia i nodrí les riotes dels amics durant una bona temporada.
També en parla, i força, el llibre, del Miró pintor. De la seva incapacitat de saber-se expressar plàsticament. En canvi, l’enorme sensibilitat que tenia pels colors i els volums.
La seva història, segons en Permanyer, fou la d’un pintor mediocre que a còpia d’esforç, de lectures, d’educar el gust, d’una feina immensa, va assolir una posició en el món de l’art realment envejable. I que sempre, a més, hi va dur el nom de Catalunya i de la seva Barcelona arreu del mon.
Un personatge, a més, rebec, obstinat, poc donat a conxorxes i simulacions. Que parlava clar.
El seu horari, un dia qualsevol, era el següent:
. Es llevava a les 6 del matí. Es rentava i prenia unes llesques de pa i cafè.
. 7h. Entrava al taller. I no parava fins les 12 del migdia. Llavors, trencava amb tot i feia exercici físic violent, com boxejar o córrer.
. 13. S’asseia a taula, amb un dinar frugal, rematat amb cafè i tres cigarretes, ni una més ni una menys. 5 minuts ioga mediterrani, la becaina.
. 14h. Rebia algun amic, resolia afers burocràtics, escrivia cartes.
. 15h. Retorn al taller, fins les 8 del vespre.
. 8 del vespre. Sopar.
. Encabat, llegir o escoltar música.
I això, cada dia, tots els dies.
Petit gran llibre, aquest; gran personatge, en Joan Miró.
. Miró, la vida d’una passió. Lluís Permanyer. 173 planes. Edicions de 1984. Barcelona. 1983.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
entranyable… Trobo que tenia una mirada tant tranquil.la! Se’l veia bona persona. Senzill. Me’l apunto per reis! M’ha agradat veure el seu horari…
Abraçada