Ella el convida a sopar fora de casa. A ell, però, no li fa gaire el pes, això. Tot amb tot, accepta. No fos cas que les coses vagin maldades (…)
Com sempre, i al cap de poc de seure-hi, ella aprofita un qualsevol detall, l?abillament, per recordar-li que és nen de casa pobra. Parlen poc. Ella, però, només ho fa de feina. A ell, parlar de feina li acaba els quartos. Prou pena que té de colgar-hi tantes hores.
Quan topen per algun comentari o gest, el silenci senyoreja els segons i minuts.
Sopa que soparàs -boques tancades, mirades, comentaris- passa la vetllada. Ambdós tenen pressa per tornar a casa. I tancar-se, amb pany i forrellat, en el propi i isolat món. Plegats però en solitud.
Quina pena, ja no saben que dir-se. Hi són absents l?amistat, i la complicitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!