Treballadors de tot el món construeixen a Barcelona la porta aèria del sud d’Europa. Una mostra fotogràfica del caràcter multicultural, multiètnic, multilingüístic de la Catalunya d’avui. Una enlluernadora aproximació a la realitat del món del treball i de la nova immigració (…)
“Sempre havia sentit curiositat per saber com eren aquelles persones que construïen aquelles obres gegantines amb les quals et creus de tant en tant. D’on sortien? Què pensaven? I aquesta primavera, gràcies a un encàrrec de Carles Pedragosa, vaig poder trobar respostes per algunes preguntes.
Des de juny fins setembre de 2007 em vaig submergir en la vida quotidiana d’una miríade d’especialistes de tot el món que, tot i estar fent una obra col·lectiva on la individualitat sembla que hauria de diluir-se, resulta que cadascun d’ells se sentia molt orgullós del treballa que realitzava.
Vaig disposar de poc temps per fotografiar-los i entrevistar-los. Ells estaven treballant i jo tot just podia interrompre la seva tasca. Però van trobar un moment per regalar-me. Al meu voltant el soroll de l’obra m’acompanyava. Molt a prop, el mar.
Només puc dir que el contacte diari amb encofradors, pintors, ferrallers, electricistes, vidriers, arquitectes, paletes, peons, magatzemistes, tècnics de seguretat, de neteja, muntadors d’estructura metàl·lica, cambreres, cuineres, topògrafs, tècnics de prevenció, col·locadors de cobert, gruistes, toreros, secretàries, encarregats, enginyers, caps d’obra, tècnics de producció, tècnics de planificació… m’ha enriquit. M’ha apropat a un univers en el qual el treball, la pau, la família emergeixen com a valors universals i que ben poc depenen de cultures i religions.
Per això vull dedicar-los aqueta exposició.”
. Mans a l’obra!. Fins el 27 de juny de 2010. Palau Robert. Generalitat de Catalunya.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
y lo he encontrado realmente atractivo. Una vez dicho esto, y habiendo, como ya he dicho, ojeado el libro me ha surgido un resquemor: ¿qué ha sido de esas personas una vez han perdido su “utilidad”? ¿dónde han ido a parar? Qué bonito es hablar de multiculturalidad cuando ésta no vive en nuestra escalera, ¿eh?
Por cierto, he intentado, como indicas en este post, “bajarme” by-the-face el texto de tu libro sobre Pallach (por la descripcón que haces de él, me ha parecido un personaje fasinante), pero por desgracia el PDF ya no se encuentra disponible. En cualquier caso, felicidades por su publicación.