Pere Meroño

Comiat a un home que es va fer  estimar

Algú imagina com seria l’església catalana o espanyola si sacerdots com Lluís Hernández

haguessin estat la norma i no l’excepció ?.  Algú intueix com seria la política d’avui dia si al

front de les alcaldies dels nostres pobles i ciutats  trobéssim  de tant en quant   servidors

públics que entenguessin  la gestió de la cosa pública com ell ? . De totes les seves facetes per

on la vida el va portar, tal vegada fou entre els  missioners  on es va sentir més còmode.

Homes i dones valents abocats en ajudar als mes  desfavorits . Aquest era el sector de

l’església que més respectava.   Això explica  que fos precisament  aquesta etapa  la que ell

recordava amb especial tendresa .

Al  llarg de la seva vida s’havia enfrontat  a situacions d’autèntic risc . Deia que no les havia

buscat però  tampoc les havia defugit. Cal reconèixer que fes el que  fes actuava sempre en

base al seu propi criteri. Caminar per senders marcats prèviament no anava amb ell  i sovint el

preu que va haver de pagar a nivell personal va ser  descomunal.  Parar-se a analitzar el que ha

estat la seva existència ens fa adonar-nos de la dificultat de les múltiples tasques que va haver

d’assumir . Unes vegades  va encertar més que  altres  però és de justícia reconèixer que en

tots els casos  no va esmerçar  esforços per aconseguir-ho .

Lluís Hernández era d’aquells éssers humans que rarament un te la sort de conèixer.  Per poc

que el tractessis no podies  evitar apreciar-lo de veritat . En ell tot allò que per a molts homes

d’església no deixa de sonar a mera retòrica quan parlen i parlen  d’estar prop de la pobresa o

dels que sofreixen, ho creia de debò i actuava en conseqüència.  S’entén que quan alguns

membres de la cúria  parlen dels necessitats mentre caminen pels imponents passadissos de

marbre  del Vaticà  no ens acabin de convèncer.  En realitat sabem que alguns  tenen més

tirada a acostar-se als poderosos com han demostrat àmpliament  al llarg de l’historia- . No ens

estranya que  els seus referents fossin  el bisbe de Riobamba,  Leonidas Proaño, i Pere

Casaldàliga entre d’altres homes de fe  que ell  considerava dels seus.

Quan el primer alcalde de la democràcia de Santa Coloma  entri   per última vegada al saló de

plens,  on s’ha  instal·lat la capella ardent, el mateix  lloc  on tantes satisfaccions però també

alguns ensurts li va  donar la política,   ben segur que els colomencs que vagin a acomiadar-lo

tindran la sensació  que amb en Lluís se`n va tota una etapa

de la historia local i d’una forma ben diferent  de mirar el

món. Ningú com ell tenia una capacitat semblant de generar

empatia entre els  seus interlocutors. Ara  finalment el seu cos

ja reposa al costat de la seva mare estimada al Cementiri de la

seva ciutat  Santa Coloma que tan activament va contribuir a

millorar. Descansi en pau el millor alcalde que he  conegut i

una de les millors persones.

Joaquima Utrera

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!