L’Evo Morales pot convertir-se, ben aviat, en el nou president de Bolívia. El primer, de la seva història com a nació, d’extracció indígena. L’home és un conegut dirigent sindical i a l’ensems líder del Movimiento al Socialismo-MAS, partit on s’agrumollen tots els col·lectius comunistes i de l’esquerra revolucionària d’aquell país.
L’Evo ha concorregut als comicis presidencials i legislatius amb un programa marcadament popular i antiimperialista: lluita contra la fam i les desigualtats; nacionalització dels principals recursos naturals del país -ara en mans de multinacionals foranes, singularment nord-americanes; i opció per una política internacional d’estreta col·laboració amb els països presidits per en Castro, en Lula, i en Chávez, i també amb el força renovador zapatisme del sotscomandant Marcos.
No cal dir que n’estic ben cofoi d’aquests resultats. A l’Amèrica Llatina -veritable exemple per a tot el món- emergeix una esquerra d’esquerres, anticapitalista i orgullosa del seu nom, amb programes avançats, favorables a les grans majories socials, que tenen com a horitzó -és el cas de l’Evo i de l’Hugo Chávez- la construcció d’una societat socialista.
Vet aquí una nova realitat i una nova esperança.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En el fons això és com un mirall trencat. Veiem molts bocins de cristall. Cadascú d’ells reflecteix una part de la realitat, i sempre somiem que podria ser la nostra. El drama és que no ho és, malgrat tots els esforços que fem per identificar-nos amb una o altra imatge, no ens hi trobem en cap. Els trocets de vidre ens mostren projectes, ambicions i desitjos d’altres pobles. Nosaltres encara hem de construïr, fins i tot, la nostra engruna de mirall.