Pere Meroño

Era al metro, capbussat amb les "Bogeries de Brooklyn", d?en Paul Auster, i va i sento una veu gairebé perfecta. Talment com si fos un disc..

I no, que no ho és, de gravada. És real i és aquí.

Alta com un sant pau, rossa, ulls humits i lluents ?de nostàlgia, pena, melangia-.

Quines cançons, renoi, que cantava. Lletres de derrota, de pèrdua, de fonda malenconia. Cap ni una m?era, però, familiar.

D?origen obrer, d?un barri gros i metropolità, sens dubte ?era, doncs, dels "meus"- les seves músiques se m?apareixen com quelcom lligat a un món ben acotat, arrecerat i perifèric.

Som a tocar de nadal, i al metro de la línia vermella, aquí a la ciutat comtal, he sentit com cantava un àngel ros i allargassat. I m?ha emocionat de sentir-lo.

Era, és, i serà, per sempre més, for ever, la meva dolça i solitària i fràgil cantant rossa.