Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Si els dos altres llibres de la trilogia n’eren bons, aquest ho és però en grau superlatiu (…)
Fabio Montale veu i viu, una volta més, com éssers molt propers –amants, amics de l’ànima, gent del barri… cauen sota la fressa de les bales assassines.
En les primeres ratlles, sabem del cert que, aquest cop, és la màfia italiana, l’autora dels crims múltiples.
Una trucada anònima a Fabio Montale, l’exdetectiu de la zona nord de Marsella, d’algú que enraona francès amb accent italià li demana que localitzi, al més aviat possible, una seva amiga periodista, i antiga amant. Altrament, aniran morint, sense solució de continuïtat, gent propera a l’expoli.
Som, doncs, prestos a assistir, a una cursa contra el temps, en un triangle integrat per Fabio, la policia marsellesa, i la màfia.
En el decurs de la història coneixerem detalls i informes sobre l’espectacular i eficaç conglomerat empresarial d’aquesta societat criminal.
I en prendrem nota de l’abast de l’amor d’Izzo-Montale per Marsella. De nou, i amb més desesperació i radicalitat, girarem visita a conceptes tan immortals com l’amor, la solitud, l’amistat, el destí, la mort, el desamor, la pèrdua… en un relat entre existencialista i nihilista, sense esperança, pessimista. Moralment esfereïdor.
Solea –en homenatge a una peça de Miles Davis i al que representa dins del flamenc-, és un llibre extraordinari que he devorat, passant estones d’una grandíssima intensitat, en pocs dies. Veritablement submergit, hipnotitzat.
Jean-Claude Izzo, ho han dit els entesos, ha enlairat el “polar”, la novel·la negra, a cims realment imponents; política, societat, humanisme, esquerra, amistat… s’entrellacen en uns llibres d’una força devastadora. Inimitables.
Ara que he acabat el seu cicle “Montale”, l’autor havia decidit cloure aquesta etapa, no sabem, amb permís del càncer que el va dur a la tomba quatre anys després, quan en tenia 53, si s’hi hauria repensat, veig, efectivament, un camí destructiu, d’inabastable radicalitat personal, en la vida de l’antic policia que deixa la bòfia fastiguejat. Un camí on plega, deixa la feina, es queda a l’atur, i va perdent, generalment assassinats, tots els ésser estimats.
Abans amb la poesia, i després amb la novel·lística, Izzo va seguint escrivint i publicant fins al darrer moment.
A banda d’això, l’autor francès –de pare italià i de mare d’origen espanyol-, havia fet de periodista. Va fer guions de films. Televisió. Poesia. Assaig. I va tenir temps de militar en el catolicisme progressista de Pax Christi, al PSU de Michel Rocard, i al Partit Comunista Francès.
La importància que, humilment, li dono en el camp de les novel·les de lladres i serenos; l’afinitat personal que sento amb passatges de la seva vida, del seu compromís, del seu lligam amb una ciutat en concret, etcètera, l’han fet mereixedor d’un apartat d’articles d’aquest bloc el qual s’anirà nodrint de notes i ressenyes d’altres llibres i textos que tinc intenció d’anar llegint. A més, i a partir d’ara, l’estimat Jean-Claude Izzo passarà a formar part del meu petit nucli de referents.
En homenatge a Jean-Claude vull deixar quatre coses:
Una col·lecció de fotografies de Marsella
Solea, de Miles Davis
El grup Massilia Sound System que ell tan apreciava.
Web dedicat a Izzo
. La trilogie de Fabio Montale: Total Khéops; Chourmo; Solea. Jean-Claude Izzo. 810 planes. Folio policier. París. 2006. Tots tres títols són disponibles en català, en edicions prou recents.
El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!