Un tren vell arriba a una vella estació. Dos homes s?abracen i encaixen. El retrobament és càlid i el dia fred (?)
De seguit fan cap a Cervallos del Sella. Hivern de 1949.
El viatger ve de França al soterrament del seu oncle. Un escriptor solitari i reconegut. Home sentenciós i savi.
Una tertúlia d?amics i coneguts en fa la glossa. Fa poc que hi ha estat enterrat.
El nebot s?allotja, no pot pas ser altrament, a casa de l?oncle traspassat. Hi és la minyona, vella i atrotinada. I la fan petar. Tot en l?ambient i la decoració, en els objectes, en dóna fe de la presència sòlida i acreditada d?una absència.
El decorat i també la música, reforcen la visió, la membrança nostàlgica, melangiosa, un pèl decadent i de paper esgrogueït que el gran José Luis Garci, mirar de projectar.
Són paisatges de la seva infantesa. Records, invencions. Barrija-barreja d?un director centrat, els darrers anys, a regalar-nos bocins del món de la seva infantesa asturiana (per cert, que el meu primer i sonor cognom ve justament d?allà).
Exercici de recuperació de la memòria. Bella i amorosa col·lecció d?estampes. Moments. Pinzellades. En Garci abocat, com en Fellini, a reconstruir i redibuixar el seu passat.
En José Luis Garci és un home envejat, polèmic, d?una singularitat fecunda i ferrenya, és per això que, ara també, els seus films cullen, normalment ?amb raó o no, depèn- nombroses crítiques. En concret la seva darrera etapa.
Haig de dir , però, que a mi m?agrada aquest exercici. Serà, també, perquè m?agrada en Federico Fellini o perquè faig llibres treballant el tema de la memòria, serà el cas és que m?agraden.
– Historia de un beso. Dir. José Luis Garci. Amb l?Alfredo Landa, l?Ana Fernández, l?Agustin Gonzalez, en Carlos Hipólito. 102 minuts. Espanya. 2002.
PS. Val a dir que aquests dies, el grandíssim Alfredo Landa (Iruña, Nafarroa,1933) ha comunicat la seva retirada definitiva dels escenaris i platós. Des d?aquí el meu humilíssim i entusiasta reconeixement.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!