Pare i fill viuen en una petita ciutat japonesa una existència modesta i compenetrada.

El progenitor és mestre i al llarg d’una sortida escolar, un alumne de la seva classe mor ofegat en un accident perfectament accidental.

L’esdeveniment traumatitza, d’allò més, el jove professor de matemàtiques. Tant que no vol assumir més la responsabilitat sobre l’alumnat i, conseqüentment, planta l’escola. Per guanyar-se les garrofes, a més, ha de buscar feina de valent i això l’obliga a separar-se del seu de deu anys, el qual és ingressat, com a intern, en l’establiment que s’escau.

Finalment, trobarà una feina que l’obligarà a anar a viure a Tokyo. Fet que distanciarà, encara més, ambdós. El descendent anirà a la universitat, es llicenciarà, i farà, com el progenitor, de professor de matemàtiques.

Família, matrimoni, tornen a ser motius centrals d’un film d’aquest gran director nat a Fukagawa, Tokyo, el 1903 i traspassat el 1963. Trens, cases, carrers, la llar, natures mortes, hi surten, un cop més, a “Chichi Ariki”.

Existències tranquil.les, acció apaivagada, vida que trascorre i passa davant dels nostres ulls. Res d’extraordinari. Narrat amb senzillesa –subjecte, verb, i predicat- i diafanitat. Classicisme net i pelat.

Sabeu? Els films d’en Yasujiro Ozu em recorden, i no estic fent comparances, els d’en Fellini, en Rossellini i el neorealisme italià: pobles i gents ancorats en una altre moment històric i social. Sentiments i retrats, emocions i esperances a dojo.

Curt: humanisme i bon cinema anant del braçet.

– Había un padre / Chichi Ariki. Dir. Yasujiro Ozu. Blanc i negre. 94 minuts. Japó. 1942.

 

(La fotografia ens mostra l’Ozu filmant, com era habitual en ell, a prop de terra, acompanyat de dos dels seus assistents)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!