Ahir vaig conèixer, per fi, en Pau Guillamet, altrament dit Guillamino (Barcelona, 1976). N’havia sentit a parlar d’ell, molt i molt bé, pels crítics musicals, ultramoderns, of course, de l’AVUI. Deia alguna crítica que es tracta d’un “cantant, guitarrista, disc-jockey, home-orquestra que fa puzzles amb samplers, bases pregravades” -recoi !- i que el seu segon disc “Somnis de llop” (BankRobber) “presenta 14 temes on la sardana, el hip hop, el Rithm and Blues, el house i el drum’n’bass conviuen donant lloc a una mescla interesantíssima” (!?) Bé. Arribo a casa per dinar. Estic sol. Poso el disc. Abans, però, he tingut ocasió, durant el viatge en Metro, de veure el disc -fotos de la Plaça Lesseps -negra nit fantasmal, i en un cap el tard urbà. Els títols de les cançons em causen una fonda inquietud (Sexy daze, Coldina, Poor giant, Dubtes, On the run, Kalimbeats … ) Abans, molt abans, amb la Magda, i a la feina, n’hem sentit una de cançó. Perplexitat fora la paraula més definitòria i diplomàtica que em passa pel cap. “Em costarà” que diu la Magda. El seu comentari em causa un formigueig i una lleu i efímera depressió. En Guillamino dispara, per començar, tres cançons en anglès. La seva veu està bé. El ritme i els arranjaments em resulten llunyanament familiars. Canta amb un to desmenjat. Passa al català. Sento peces exclusivament instrumentals -val a dir que tot, llevat de tres temes són obra d’en Guillamino, lletra i música, inclosa-. Reconec que no el disc no m’entra gens ni mica. És més, em poso de mala hòstia. I quan penso que encara em falta la sardana elèctrica miro de fer el cor fort per no plegar i deixar-ho córrer. Mentrestant, el xicot engega, en espanyol i després en anglès -irreconeixible la veu, artista del transformisme, un rap canyer i d’allò més provocador. Per més pega, se m’encomana per tot el dia una part de la peça, un fragment on una mena “d’home antecessor” declama en anglès i maquinal una frase curta i repetitiva amb veu d’ultratomba. En quedo esgarrifat. Esmaperdut. Garratibat. I en aquestes sento la sardana elèctrica. Sí sí, el paio ha connectat cables elèctrics a la tenora i al coi d’instrumental. I, mal que em pesi, sona bé. El cas es que arribo al final extenuat. Barrija-barreja fe ti pastat d’inquietud, perplexitat i desorientació. Tu, que no em reconec, vaja. Alhora hi he envellit, primer, i rejovenit, després, vint anys. Sóc massa clàssic, que penso, encara que m’agrada, com en totes les altres coses, de tot una mica -Ottis Reading, Bebe, Raimon, Camarón, Manolo Escobar, Percy Sledge, la Bonet, Marvin Gaye, Aute, Bruce Sprinsteen … De nit a casa, en faig la quarta i darrera escolta. Em sembla un disc valent, interessant, d’un manso potent. Què en penso d’aquesta música? doncs que m’agradaria saber-ne d’on ve, què vol, què expressa. El futur? seguiré la carrera del noi i no és impossible que em compri altres discs d’ell. És una descoberta i una experiència realment impagable (com el tast ferreny i hostil del whisky més salvatge i bèstia, o com un film d’en Sam Peckinpah). Gosareu tastar-lo?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!