Per The Economist, Il Corriere della Sera, el president de la patronal italiana Cofindustria … l’Ulivo és i era l’opció preferida per a governar Itàlia. Fet i fet, les diferències entre en Prodi i en Berlusconi, entre el gruix de cadascun dels dos blocs -en termes programàtics- hi és prou minsa.
A Itàlia, a Catalunya, als EE.UU … els valors dominants, el credo hegemònic, les preferències, són netament neolliberals i conservadores. El capitalisme com a sistema hi obté, elecció rere elecció, un referèndum clar i net, indubtable.
Vivim temps de mutació sistèmica i de derrota dels valors i les polítiques d’esquerra. Són temps, doncs, de resistència, d’oposició i de propostes alternatives enmig d’un cicle sòlidament ancorat a la dreta. És per això que no me’n fio gens ni mica de les forces polítiques dominants -especialistes en governar al dictat del Capital i de les empreses-.
Val a dir, tot amb tot, que no hi ha dissort que cent anys duri!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tens raó quan dius que no hi ha res que duri cent anys. També tens raó quan dius que el credo hegemònic és neolliberal. El que m’agradaria conéixer és quin referent tenen les esquerres fora del mercat, amb aquestes alternatives i aquests valors que dius. El drama és que tot es basa en el mercat, i encara més dramàtic és que ningú ho discuteix. Com més avanci la globalització, més domini de les lleis del mercat i més difícil serà la defensa de valors. Per això és important conéixer quin referent hem d’ullar per poder pensar que hi ha un altre mon sense les lleis de mercat.
Joan Vila