Pere Meroño

Atès que ja us he parlat dels llibres dels altres que m’agraden, sembla lògic que us en parli, també, dels meus (…)

Dels que he fet jo des que el 1995 vaig posar-m’hi.

Ho farem fàcil i breu: dades sumàries del títol i unes breus ratlles sobre allò que tracta. I, al final de tot, un comentari sobre el sentit que crec que té la meva obra. Vull subratllar que tots els llibres són “vius”, o sigui que cap d’ells no n’ha exhaurit el tiratge i que es troben, normalment, a les llibreries.

Els llibres

. “Josep Pallach, 1920-1977, història d’un líder“. Edicions 62. Barcelona. 1997.

En Pallach fou durant un munt d’anys l’enemic a abatre tant des del socialisme que representaven en Joan Reventòs i en Raimon Obiols com des del PSUC i CDC. En Pallach era socialdemòcrata, europeista, molt catalanista, en temps en què això no era de moda. Fou, potser, l’esperança no reeixida d’un PSC veritablement sobirà i orientat al país i no la sucursal que coneixem avui. En Pujol va dir d’ell, i no se m’acut millor elogi, que si en Pallach hagués viscut per presentar-se a les eleccions del Principat, Pujol no seria president i en Pallach sí. Vet aquí, doncs, la biografia d’un paio audaç, valent, d’un líder amb tots els ets i uts.

“Història del sindicalisme nacional als Països Catalans, 1958-1989“. Edicions El Mèdol. Tarragona. 2001.

És la història d’una impuixança, d’una derrota: la d’un país amb consciència pròpia que no ha cregut prou en la necessitat d’un sindicalisme propi: català, sobirà, independent, talment com ELA a Euskadi i la CIG a Galiza, per exemple. I així és com el camp social ha esdevingut una de les més grans coixeres del nacionalisme en totes les seves variants. Mancança que paguem i que pagarem cara. El llibre n’explica vida i miracles del sindicalisme nacional, tot contestant la pregunta de per què són petits i perifèrics els sindicats d’aquí.

. “Román, l’home que va organitzar el PSUC“. Fundació Pere Ardiaca. Barcelona. 2005.

Com és la vida d’un lluitador d’esquerres, com es construeix el PSUC, com es reconstrueix i opera després de la guerra i durant una sanguinària dictadura feixista, com s’enlaira i fracciona i comença la seva irresistible davallada i marginalització. Tot això seguint al número 2 del partit durant més de 30 anys. I mirant la trencadissa de 1981 des de l’òptica dels guanyadors al principi i perdedors al final. És la crònica, ras i curt, del comunisme que hem conegut i que ja no hi és ni hi serà.

. “El goig de viure, biografia de Montserrat Roig“. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona. 2005. 

Biografia d’una dona vital, forta, múltiple, encisadora, excel·lent escriptora. Que per què he escrit sobre ella? Perquè m’agradava, i molt, com a dona i com a escriptora, i per què una dona i feminista em féu notar que jo només escrivia de i sobre mascles. Història personal i col·lectiva d’una dona de l’Eixample barceloní, de classe mitjana, que es féu comunista i feminista, però també d’aquella esquerra universitària i intel·lectual que va confluir en el PSUC. Crònica d’una època.

. “El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático“. www.lulu.com. Estats Units. 2008.

Canvi de registre. Llibre a peu de carrer. Història d’una desconeguda. Gran i poderós drama humà. Una notícia. Un succés. I una dona assassinada als nostres carrers, i el passat de la qual cal exhumar per mirar de comprendre. Una gran història de superació, d’amor, truncada i que acaba en tragèdia. Un llibre que t’hi enganxa.

Sentit de l’obra, de les obres?

Són històries i cròniques d’outsiders, de “perdedors” com es diu avui dia. Gent o col·lectius que per una raó o altra van quedar marginalitzats o moriren abans d’eclosionar del tot. Són, ja em dispensareu, les històries que m’interessen. La majoria d’elles molt vinculades a la política, i el meu tribut a la que va ser una de les passions més grans que n’he tingut.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!