Els Països Catalans, com a nació, reuneix un aplec de característiques pròpies i diferenciades (...)
hi té, també, un sistema de partits amb trets singulars. Està mancada, però, d’un fort sindicalisme nacional i de classe, tal com s’esdevé, per exemple, a Canàries, Quebec, Còrsega, Galícia, i Euskal Herria.
Això, no té pas cap dubte, representa una eixordadora coixera com a projecte nacional que ha tingut i està tenint conseqüències de present i de futur diverses.
La idea d’aquest treball, tot narrant la història del sindicalisme nacionalista, rau, justament, en desvetllar la multiplicitat de causes que han dut a la feblesa del sindicalisme de casa. És la crònica d’una debilitat. D’una frustració. D’una anormalitat.
Val a dir que, a casa nostra, l’hegemonia del sindicalisme estatal –CFDT, CGT, UGT, CCOO...- és aclaparadora, bo i presentant un cas totalment únic i asimètric en el context de les altres nacions.
Per què s’ha esdevingut tot plegat?
Aquí teniu, doncs, un relat on es barregen tossuderia, tenacitat, errors, ocasions desaprofitades, absència de suports i de complicitats, i una letal combinació de mala sort i inadequació al moment històric.
Un aclariment final, entenem per sindicalisme nacional català aquell que presenta un conjunt de trets: és compromès amb l’alliberament nacional i la recuperació de la llibertat dels Països Catalans; és independent econòmicament i no té vincles orgànics amb cap sindical d’àmbit aliè. El seu camp d’actuació, el seu únic compromís ve representat, doncs, per la nació pròpia. En definitiva, és l’equivalent a allò que ELA, STC, LAB, CIG i Intersindical Canària són a les altres nacions.
(Del pròleg de l’autor)
- Història del sindicalisme nacional als Països Catalans (Del SOCC a
