Gran espectacle el d’aquests dies passats i vinents: Pasqual Maragall es treu la son de sobre i ataca de nou! Enmig de tants bens, de tants polítics grisos (sense gust, color ni olor) vet aquí un polític de raça -un dels darrers!
El president sap que aquest govern està cremat, i que li cal quelcom de més executiu i amb ambició per fer front a la segona part de la legislatura. I què fa? barrina una profunda remodelació que fa net (treu als incòmodes -Carretero-, als menys competents -Simó, Rañé-, als que no se’n surten -Vallès-, situa bé dos possibles hereus -Tura, Castells-, reforça la mà dreta -el germà nou conseller-…
I ho fa d’esquena a ICV-EUiA -normal, no cal consultar a qui sempre diu que sí a tot. Tampoc no compta pas amb el seu (?!) partit -el mateix que l’endemà de fer costat a un estatut prou raonable, i a Madrid, anuncia 35 esmenes que el capgira, grapeja i aigualeix-.
Resultat de la maniobra maragalliana: tothom se li ha girat en contra. Tant se val. Maragall -ho sap ell, ho sé jo, ho coneix tothom- se’n sortirà, ja ho veureu. Avui plantarà cara a l’executiva del PSC-PSOE. I demà, i l’altre, a qui hi faci falta. La remodelació és inevitable perquè en anunciar el seu propòsit i en posar noms i cognoms dels nous i dels cessats, ha cremat, com una colossal falla, tot el govern.
Maragall no afluixa, es mou per conviccions, per pulsions, per projecte. La resta de polítics són simples gregaris o empleats.
De Maragall em desagrada el seu espanyolisme intel·ligent, el neoliberalisme que encarna -al capdavall fa una política tant de dretes com la de Jordi Pujol-. Però m’agrada la seva personalitat, aquesta espurna irredempta -la d’aquell jove revolucionari que els anys seixanta 60 recorria el cinturó creant l’embrió d’una esquerra combativa i obrera-.
Maragall, sisplau, no afluixis. I quan el debat de l’estatut a Madrid, en les hores decisives, tornar a fer-la ben grossa i planta’ls cara -al capdavall només et tenim a tu, la resta -Mas, Carod, Montilla- són uns cagadubtes i uns arronsats.
Avant, Pasqual.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El millor Maragall, ¿és el millor per Catalunya?
Em sap greu per tu, noi, però cal ser molt desgraciadet per a sentir-se
identificat amb algú que pateix estats ocasionals d’eufòria
transitòria, per dir-ho de manera eufemística.