Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Coi de dia. Sempre amunt i avall. Sense alè. Tu. Que rumia i remuga. Tarda curulla de núvols. Rambla de Catalunya/Aragó. A tocar de la Fundació Tàpies. Ell espera que el semàfor li deixi mudar de vorera. Percep,
no el veu, no, que algú papalloneja a prop seu. Gira el cap a l?esquerra. El té davant. Xicot de la seva edat i idèntica alçada, cabellllarg, barba a la "Che" Guevara, armilla acolorida, tons foscos en la vestimenta.
- Què tal, com estàs. (Va i li diu)
- Molt bé, i tu?
- Ja veus. Porto escrites algunes coses. (li allarga unes quartilles, i, no cal dir-ho, les hi llegeix):
"Le quité la máscara al amor
y encontré amistad
Desnudé la amistad
Y te hallé a ti.
Desde entonces
Ya no tiene sentido
La palabra soledad"
Duende
- Està bé. (que li diu. I l?altre l?hi dóna més).
- M?agraden (que li torna a dir).
- Saps, m?hi guanyo la vida, amb això.
El xicot, no pot fer-hi res, agafa el portamonedes i li fa a mans un parell d?euros.
Mentre li diu adéu i apreta a córrer abans no canviï el semàfor, el hippy li diu, veu alçada, que el reveurà, si vol, a la porta d?una església, aquí al costat. El xicot li desitja, no cal dir-ho, molta sort.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquest "Duende" és un pobre captaire que fa molts anys que roda pels carrers de Barcelona. La barba a l’estil "Che" fa relativament poc temps que la du. Abans, i durant gairebé tot un any, ha anat amb el braç enguixat i una cella trencada mal curada. Alguns cops l’he convidat a un cafè, i el tio té una xerrera interessant, fruit d’una vida carregada d’anècdotes. Bé, això era abans, perquè darrerament l’he vist molt tocat i incapaç de parlar ordenament gaire estona. És molt més jove del que sembla, i sempre em defensava orgullós (ara tampoc li reflecteix l’orgull a la mirada) que havia estat ell qui havia triat amb 15 o 16 anys de viure al carrer. I li han passat factura.