Pere Meroño

El senyor Joan Laporta i Estruch va decidir, dissabte passat al matí, d’anar a esmorzar amb el senyor Artur Mas. Un esmorzar que fou allò que semblava: un gest amistós i de palesa complicitat política entre ambdós ciutadans d’ideologia nacionalista catalana.

El cas és que fou tan i tan gran l’enrenou que l’esmentat primer senyor va haver d’atendre el, segons que sembla, urgent prec del candidat de la metròpoli en les nostres eleccions nacionals per tal d’anar, també, a fer un mos en presència de fotògrafs i periodistes.

El gest del senyor Laporta i Estruch d’anar a esmorzar amb el primer senyor m’ha semblat d’allò més lògic, natural, i saludable (m’hauria semblat igual de bé si l’acompanyant hagués estat el senyor Carod-Rovira).

No hi combrego pas, però, amb la trobada amb el segon senyor. I no m’ho ha semblat perquè, malgrat el que cavallerosament ha dit el senyor Laporta, el senyor Laporta hi ha acudit per pressions de l’entorn socialista.

I això ha palesat, un cop més, el tremolor de cames, la basarda, o el respecte –digueu-li com vulgueu- que provoquen certes situacions relacionades amb Espanya. Quan en aquest país, una ciutadana o ciutadà de relleu faci un gest individual, independent, de coherència i gosadia, quan ho faci, hi insisteixo, haurem assolit una certa normalitat. Mentrestant, el segon esmorzar ho deixa ben clar, romandrem lluny de la normalitat, i serem, en conseqüència, un país a mig embastar, o, si voleu, a mig desfer.

PD. I separem, sisplau, la persona d’un senyor o senyora en ús de la seva llibertat quan no ostenta pas més representació que la personal, intransferible, i pròpia, a l’obligada neutralitat que ha de conduir la seva actuació quan representa un col.lectiu. Diferenciació que l’esmentat senyor Laporta i Estruch va observar impecablement amb sengles esmorzars de cap de setmana.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!