Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Boti, al boti, espanyol qui no voti
Espanyol. Us agradaria sentir “Al boti, al boti, català el qui no voti” aquí a Catalunya? Oi que no, doncs convé, i ràpid, canviar el xic i reformular el llenguatge fent per manera de no ofendre. Em va semblar molt greu i molt trist, sentir-ne aquest eslògan durant el “Concert per la Llibertat” al Camp Nou, dissabte (…)
Ser i sentir-se espanyol no és cosa dolenta, ni desagradable, es tracta d’un sentiment, d’una afinitat, d’un lligam, tan respectable i honorable com ser català. No insultem, doncs, a connacionals nostres ni de tot l’Estat. Això resta, divideix, genera anticossos, és contraproduent, i, sobretot, és una bestiesa.
Banderes. Respectem les banderes de tothom. No les blasmem, ni ridiculitzem, ni insultem. Tampoc les cremem ni arrosseguem.
Noms de carrers i places. Deixem els carrers i places amb els noms que ja tenen. No hi fem canvis sense motiu ni consens. I si cal fer-ne, fem-ne pocs.
Espanya, no. Espanya no ens oprimeix, qui ens oprimeix és l’Estat espanyol, el gobierno. Catalunya, per ara, és Espanya, i ho és per motius de guerra, i per voluntat democràtica –no hi ha hagut, fins ara, un nombre rellevant de persones que volguessin altre cosa.
Estem fent un procés nou. No es tracta de censurar ni de censurar-se, es tracta de potenciar la unitat, la cohesió, el respecte, la construcció d’una majoria amplíssima. Anem a fer net, a construir un país nou entre tots i tothom. Ara. De debò.
Defugim, sisplau, el sectarisme, les ofenses, tinguem tacte, cura, sumem i el futur serà nostre, altrament, la derrota serà certa i perdurable. Potser, fins i tot, definitiva.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Això de la voluntat democràtica, depèn. Quan t’esclafen militarment i t’oprimeixen culturalment, etc. durant segles, és normal que la gent no sigui independentista a la primera que pot votar. Encara gràcies que havíem resisitit. Això és com si algú fa cinquanta anys (i ara!) hagués dit a una feminista que, al cap i a la fi, la majoria de dones ja estan d’acord amb el masclisme dominant.
Respecte als carrers, ja sé que pateixes per les places d’Espanya i que trobes contraproduent una cacera de bruixes al nomenclàtor. D’acord. Però que tantes places i tants carrers importants duguin el nom del país veí no tindrà (quan serem independents) ni cap ni peus. Aquesta abundància del nom Espanya al nomenclàtor és fruit d’una situació que voldrem oblidar. Les places no es diuen “d’Espanya” perquè molts ciutadans catalans tinguin l’origen a Espanya, sinó per una voluntat de l’estat dominant de marcar terreny. Eh que quan siguem independents les filials de les empreses ja no es diran, per exemple, Nestlé España? Eh que als diaris hi deixarà d’aparèixer el mapa d’Espanya? Doncs això. Respecte i afecte, sí; però canviar-ho tot perquè res no canviï, no.