Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
La revista, un cop més, segueix mantenint una prou alta i sostinguda qualitat en els seus continguts, col·laboracions, i propostes. D’aquest número, me n’ha interessat de manera especial:
Cròniques (d’un consumidor cultural). Àlex Gutiérrez.
“El primer manament és ‘ no escriuràs’”, entrevista a en Sergi Pàmies. Àlex Gutiérrez.
Tom Waits, Mal d’amors. David Broc.
L’home que ha apamat la barba d’un primer turc. Sobre l’escriptor menorquí Joan Pons. Jordi Llavina.
Destí Pamuk. En referència al nou nobel Orhan Pamuk. Jordi Llavina.
La conga secreta. L’escriptor Francisco Casavella. Kiko Amat.
Fem l’amor i també la guerra. Crítica de Neopàtria, de l’Hector Bofill. Jordi Llavina.
Qui vam ser ‘Cardoso version’. Crítica del llibre De Profundis, del grandíssim José Cardoso. Àlex Gutiérrez.
València pepera (3a part). Crítica de la magnífica trilogia del gran Ferran Torrent. Quim Pérez.
‘Patchwork’ violeta. Crítica d’Herba d’enamorar, de la Teresa Moure. Quim Pérez.
Tona Marcé, Bestioles, Moll. Ressenya del darrer llibre.
La fama pòstuma. Article de l’excel·lent Enric Vila, al qual també admirava a la “contra” de l’AVUI. Llàstima que sigui políticament lliberal/neolliberal. Per cert, ¿que fa que molts joves d’ara i aquí estiguin encantats amb la societat que els ha tocat de viure, essent de dretes, quan abans n’érem comunistes, socialistes, … –entre poc i massa, sens dubte-.
El discret encant d’una burgesia desnaturalitzada. Sobre el teatre i la literatura de l’enorme Carles Soldevila. Enric Gallén.
Pedrera teatral. Redacció.
Registres i Hàbits. Màquina de temps / Imatges d’espai. Sobre la nova exposició a la Fundació Tàpies. Neus Miró.
Art en conserva. La mostra de la Christine Borland a la Toni Tàpies. Frederic Montornés.
Cagades. Article d’en Xavier Bertran, que signa Xavier de Bertran -el de Lo Cartañá-. Curiosa col·laboració mensual escrita en catanyol, o sigui ni en català ni en espanyol. Exemple de manca d’exigència literària i de llengua irrecognoscible i desnerida, a punt de passar avall, la llengua que s’escrigui i parli així. Si fos en argot encara tindria explicació, la cosa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Mira que és senzill… La llimona és àcida, no amarga. Però queda millor amargor. Més profund, més sensible. Sergi Pàmies i les amargors… Au, i anar tirant…