Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Quarts de quatre de la tarda (…),
el tren que em treu de Barcelona travessa, poc a poquet, el Llobregat. El pont hi és sòlidament ferrat, fosc, vetust, antic i fet a l’antiga. Trontoll decadent i dolç. El riu, a sota, esdevingut un simple canal sense suc ni bruc, adotzenat i negligit.
La velocitat del comboi, en penetrar al Prat de Llobregat, és força lenta i apaivagada. Veig que l’han feta grossa, amb les vies; un solemne i fort terrabastall apareix davant dels meus ulls que mai no es cansen d’escrutar i enregistrar: paisatge industrial decrèpit, de baix sostre. L’estació totalment devastada. Les obres del tren de gran velocitat -que els espanyols, sempre tan grandiloqüents, n’han batejat com a AVE- han totalment esventrat l’entorn esdevingut veritable zona de “guerra”, paisatge a l’estil “Blade Runner”.
El tram baixllobregatí del TGV, costarà, en prenguin nota, 168.407.641,56 euros. I servirà per unir més i millor tres ciutats catalanes: Lleida, Barcelona i Perpinyà. Bo i connectant-les amb Espanya. Caldrà posar paciència, no obstant, a què la metròpoli decideixi que la colònia pugui unir-se amb el seu sud -València i Alacant- mitjançant l’alta velocitat.
Molts núvols però no vol ploure. Amb l’estació de fireta, per provisional, hi estic exposat, de ple, a una climatologia amb tots els ets i uts: fa vent i fresqueja.
El Prat de Llobregat. Aquí i ara, devastació i canvi, velles naus fabrils, espai de frontera i terra de ningú. Entrelluco un passeig poblat de plataners, una església, sé que, darrera d’aquesta fàbrica que tinc a l’esquena, hi ha l’autovia de Castelldefels i el primer CARREFOUR inaugurat a Catalunya un llunyà 1973. Un avió, s’enlaira, arran de mar, des de el provincial i carrincló aeroport barceloní.
El Prat de Llobregat, impossible no recordar el molt carismàtic Antonio Martin -dirigent de Comissions Obreres, nat a Andalusia- primer batlle democràtic, de l’època que els obrers sovintejaven com a primers mandataris municipals, mort, prematurament, en accident automobilístic. Membrança d’aquell Baix Llobregat comunista (Francesc Baltasar -Sant Feliu de Llobregat-, Carles Riba -Sant Joan Despí-, Frederic Prieto -Cornellà- Antònia Castellana -Molins de Rei-)
No fa pas gaire que he trucat la Cristina per dir-li que ja sóc aquí, tal com havíem quedat fa una setmana. Li demano com és, físicament, per tal de reconèixer-la. Al cap de poc, una morenassa d’ulls axinats, que fa patxoca, a l’entorn de la cinquantena, camina, ben decidida, en direcció meva. Hem quedat, com no pot ser altrament, per enraonar de la pobra i ben dissortada Rosario, d’aquells anys, encara, de vi i de roses.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!