Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Entenc els dubtes, les prevencions, sobre els canvis de propietat al diari nacional per excel·lència, també els plans que se n’han derivat. Em sobta força més, però, la negativa a acceptar, de fora estant, plans urgents i de gran fermesa i rotunditat que mirin de redreçar, al més aviat possible, la greu situació econòmica que pateix (…)
La cosa és tan fàcil com que un diari que genera, cada any, 6 milions d’euros en pèrdues, ha d’ajustar, amb gran celeritat, les seves despeses als ingressos. Que això significa retallar despeses? Endavant; que significa reduir la dotació de personal? Endavant; Reduir el cost del personal –inclosos directius? Endavant.
El cas és redreçar ràpidament la nau.
Recentment, el grup editor de l’AVUI s’ha capitalitzat bo i ampliant el nombre d’accionistes i amb una entrada neta de líquid, per tal d’emprendre nous plans, i renunciar al finançament extern.
En conjunt, els comptes del grup tendeixen a l’equilibri si exceptuem el cas de l’AVUI. I l’AVUI, durant massa temps, no pot constituir-se en una rèmora pel grup. Una rèmora que posi en perill la seva viabilitat com a tal grup.
De manera que si l’AVUI no és capaç d’anar reduint despeses i incrementant ingressos, caldrà analitzar la seva venda o tancament. Així de clar i català.
El problema o els problemes de l’AVUI, però, no venen d’ara, hi venen de lluny. Quin és el problema principal? Que el públic objectiu al que s’hi adreça no respon, de bon tros, de la manera que hom podria esperar; curt: té un problema amb els lectors. I si els lectors segueixen sense respondre, i les pèrdues grosses es mantenen, caldrà plantejar-se la fusió de les dues capçaleres tot concloent que, ara i aquí, no hi ha espai per tres diaris en català, i que n’hi sobra un.
Més d’un i més de dos, se n’han queixat de la renúncia a vendre’s als quioscs a la resta del país –País Valencià, les Illes Balears. L’AVUI, històricament, té el seu punt fort de vendes i subscriptors a l’àrea metropolitana de Barcelona –al cap i casal i els municipis de l’entorn.
Peccata minuta és el que s’ha fet amb la dita retirada. Osona, el Gironès, el Berguedà, i altres contrades podrien ser objecte, per què no? de mesures semblants. No caldrà, no caldria.
La cosa és pot solucionar, em penso, amb un debat franc, a cor obert, entre treballadors i propietat. Sacrificis. Austeritat. Posició mancomunada per salvar el diari. I, a partir d’aquí, a guanyar lectors.
Que ningú no digui que no es fa o que no es farà allò que cal per evitar el tancament.
I si el tancament hi arriba, que sigui la darrera mesura.
Oi que ens entenem? I quedi clar que la pitjor mesura em sembla evitable. Cal actuar més i plorar o plànye’rs menys.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
PD. Estaria bé, d’altra banda, que els que ploren per la situació del diari, fessin per manera de refrenar les llàgrimes i hi presentessin solucions tot il.luminant-nos amb la seva saviesa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’Avui no és, en cap cas, ni “el” diari nacional ni “un” diari nacional. És un diari regional catalunyès, amb voluntat catalunyista. Aquesta és la primera qüestió que cal plantejar, independentment d’on tingui el gruix de lectors i subscriptors -tot i que això depèn de les opcions informatives, també. En segon lloc, donat que aquesta és una opció ferma del mitjà, cal que s’atengui a les conseqüències. És evident que l’Avui té dret a ser regional, però la gent també tenim dret que no ens sembli bé. I si l’empresa fa una opció, que la defensi ella, no l’hem de defensar la gent, a qui només se’ns demana que el comprem perquè no s’afoni.
Per tant, els primers dies del canvi, boicot -alguns l’hem anat escampant i practicant-, i ara, la “normalitat” que demana l’empresa: vida de mercat. Si t’agrada el compres i si no, no. Que plega, és el seu problema. Els qui l’hem comprat des del número 1, crec que també tenim dret a actuar en conseqüència. I ja n’hi ha prou de mentalitats proteccionistes i tòpiques. Un país avança amb assumpció de reptes i riscos, no amb papanatisme mític.