Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Fred escàs, mar negra i silent, gran blau d?amagatotis. La Rambla de Badalona té poc trànsit aquest diumenge vespral
Crida: jo també compro música en Català!
(…)
Al número 11, al soterrani, en l?edifici del Cor de Marina, actuació de l?Albert Fibla. M?hi arribo un quart d?hora abans del previst. Tenim, a l?escenari, al cantant acompanyat de dos músics ?un guitarrista i un baix-. Fan proves de veu i so.
El local és mòdic, familiar. Com una ?jazz club? dels anys 60. Cadiram atrotinat. Sofàs. Una barra amb begudes. Fosques, les parets… Un espai que put a bohèmia i anys feliços i bojos, trencadors, i revolucionaris. A xiuxiuejos i a parelles a frec.
En Fibla és fidel a les fotos, inconfusible (fins diumenge nit no vaig tenir ocasió de parlar-hi, si bé fa uns dies que ?parlem? per correu electrònic): cap pelat. Bigoti amb barbeta, estil V.I. Lenin. Més aviat alt. I d?una corpulència neta i clara.
El públic: gent jove i uns quants instal.lats en la trentena. Hi destaquen unes àvies ?entre elles, la mare i la tieta del cantant badaloní-. La sala petita i plena.
Engega, l?Albert, amb ?Crema catalana?, una de les peces que més m?agraden, del primer cedé. Segueixen ?Una cançó d?amor?, i ?Metzina?. Haig de dir que en Fibla firma i canta algunes de les cançons d?amor més desvergonyides, lúbriques, calentes, i humides, que m?ha estat donat d?escoltar en qualsevol idioma.
L?acompanyen, en els instruments, els dos músics que han fet amb ell els dos CDs. L?Albert, com us ho diria, té una veu molt bonica, amb un timbre un punt greu ?en Roger Mas en té un de semblant-. En disc sona perfecte: bona i clara dicció, magnífica veu. Però en directe, crec, s?enlaira encara més: té un directe fresc, viu, versemblant.
A més, l?home, tot i assegut, no para quiet: gesticula, somriu, es posa greu i pensarós, líric i oníric, pica l?ullet, fa entremaliadures vocals, estrafà la veu, s?acompanya amb sons guturals, xiula. I si cal, i molt convé, retorna àgil i audaç comentaris o el cor que fa una part del públic. Un públic còmplice, entès. En suma, té carisma i molta personalitat, en els directes ?es nota que porta una colla d?anys fent música viva aquests móns de déu, abans de dedicar-s?hi a fer cançó en català-.
?El vals de la ingenuïtat?, peça que dóna nom al seu segon cedé ?compte, enguany en tindrem el tercer-, és corejat pel públic picant de mans i amb la veu. Després tenim ?Dilluns al matí?. Deixo constància que la compenetració i entesa amb els músics és total. I que en determinats moments podem fruir de ?solos? de guitarra i baix, i d?improvisacions.
?El club dels solitaris?, ?Senzill?, ?Nom de dona? ?una de les peces més boniques que mai no li han estat dedicades a Barcelona, ?La noia de l?autobús?, ?La meva bogeria?, ?Volia volar?-una meravella que subratlla la seva voluntat justament d?això, d?alçar el vol, amb la música i tal-… són cançons que retraten, d?allò més bé l?univers personal i vivencial d?aquest cantautor.
Un món on l?amor, la sensualitat, la dona, hi tenen un lloc ben present. També amb nombrosos elements biogràfics ?origen, adscripció badalonina, la ciutat, les relacions humanes, moments concrets de felicitat plena i rotunda…
També, i en la part final, l?Albert interpreta una cançó tradicional catalana, i ?Lágrimas negras? en versió original. Val a dir que el cantant està habituat a cantar en català, castellà, i anglès, tot versionant diferents intèrprets.
En acabar, tinc ocasió de presentar-me i de mantenir-hi una breu i cordial conversa.
En tornar cap a casa, mentre recorro els carrers buits, silenciosos, i esventrats per les obres del metro, al centre vila, penso que aquí, a casa nostra, tenim cantants i músics de l?alçada d?un campanar. L?Albert n?és un. Gent que frega l?excel.lència i que es veu obligada a dur una trajectòria discreta i semi-clandestina, quan tenen les condicions i la qualitat per esdevenir artistes de fort impacte entre públics nombrosos i d?una exigència mitjana i alta.
Una pena. L?Albert Fibla, en Roger Mas, en Muhel, i tants altres, però, són aquí. A la carretera, gairebé a la intempèrie. Molts pocs a les palpentes d’una solitud certa i feixuga. Sota l?oratge rúfol i inclement. Tot i oferint-nos el bo i millor. Només els hi manca la gent, el públic.
La pregunta és, ¿sabrem reconèixer el talent i acompanyar-los en aquest itinerari ple de sensibilitat, talent, i bon gust?
Vosaltres, amigues i amics, en teniu la resposta; és així de clar i de senzill. I, permeteu-me, no sabeu el que us esteu perdent. Tot un luxe!.
+ info i cançons per escoltar a:
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!