Pere Meroño

El local és ple com un ou. Entro per on el quiosc de premsa i el restaurant. FNAC plaça Catalunya. Barcelona. Demano per l’espai de música. Quan m’acosto, mitja hora abans del recital, la música i, sobretot, la veu, se’m fan familiars (…)

Crida: jo també escolto música en Català!

Hi trobo un cantant i dos músics fent la seva feina. Un tècnic de so. Un espectador assegut. I una dona dreta amb el carret del seu menut menjagelats –la dona li demana al petit si vol marxar, el menut respon negant ostensiblement-.

Assaig abans de la trobada amb el respectable.

Quan aturen, l’Albert s’acosta i parlem breument. Amb la d’ara, seran 14 les actuacions arran del nou cedé –“El món és mou”. Avui en farà una aquí i una altra en un restaurant de Vilanova i la Geltrú. Vesprada intensa, doncs, la del badaloní fill del paleta Fibla –a Mari, deliciosa cançó, per cert-. La qüestió, amb això dels recitals, és anar gota a gota. Poc a poc. Pam a pam.

Som al Fòrum FNAC, un espai promocional on ni la FNAC paga els artistes ni el públic en compra entrada. Espai, plantes, esmerçats i abocats, poca broma, a la cultura, el llibre, la música, i la tecnologia. Forma el·líptica. Sostre ben alt. Amb escenari i cabina de so a banda i banda. Confrontats i escrutant-se mútuament.

Guitarra, piano, i veu. Vet aquí el trio.

Quan són les 7, totes les cadires són ocupades. N’hi ha gent dreta. Al davant tinc un ganàpia de 12 anys, bru, cabell cull, pantalonets també curts, bambes verd-i-blanques. El nano em mostra, orgullós, una llibreta plastificada amb retalls de premsa, fotografies … de l’Albert Fibla. La sorpresa és majúscula, però, quan m’ensenya, perquè no hi hagi dubtes, el seu document d’identitat, se’n diu Albert Fibla i té el pare, ben cofoi, al costat.

L’Albert arrenca no sense consignar abans que el recital és de franc, i que els músics no cobren. “El món és mou” trenca el silenci.

El públic és de composició transversal –de 12 a 70 anys, dones i homes, joves i adults i avis, moderns i clàssics, hippies i formalets…- Això sí, no en diviso cap “piju”.

Nova cançó. L’Albert, per aquells que no l’heu vist cantar, és un artista gesticulant, prou expressiu: ulls tot sovint clucs, somriure als llavis, mirada observadora d’aquelles que no perd detall, braços i mans en moviment, sempre assegut damunt d’un tamboret alt. Ara, amb mitja rialla,  seductor. Acompanyant la veu amb la força del cos, la gola, el rostre i les extremitats que s’escaiguin.

Sol, solter. Una peça que canta picant l’ullet a les noies.

Balmes, 129, és una de les noves cançons que més m’agraden. Hi fa referència a la sala on, des de fa anys, hi actua de nit tot cantant peces pròpies i alienes. Una cançó sarcàstica, lúcida, justiciera i incisiva.

Bambes. Jeans. Camisa negra. És l’hàbit del cantant sobre una còrpora cepada. 1,75m. Cap al zero. Barbeta ben tallada i dibuixada.

Mai no he dit mai. És un altre tema. Mentrestant, i molt baixet, sento una noia que li diu a l’interlocutor telefònic, amb qui enraona amb telefonino: “Què el sents”, bo i referint-se al cantant.

Jordi Belza, a la guitarra, i Valentí Adell, al piano, són els acompanyants fiblans en aquest doble vespre barcelo-vilanoví.

Digue’m pecador. Més sensualitat i autoafirmació. Sempre, des que el vaig descobrir gràcies a un comentari elogiós, a la seva columna de l’AVUI, d’en Salvador Sostres, em Fibla m’ha semblat un artista molt masculí pel seu físic, el posat de seductor, algunes lletres. Però una masculinitat duta amb naturalitat i sense fer-ne escarafalls.

No puc plorar per tu –una ranxereta catalana, que postil·la l’Albert-. Altre peça bonica en un cedé notable. Equilibrat. Bo en música. Bo per la lletra, amb trellat. Bo per la veu.

Segueixo pensant, a títol de suggeriment, que si la música baixés un pelet, els seus directes quedarien més rodons. La seva veu, amb les flexions i modulacions, hi arribaria de ple i amb tots els seus matisos, riquesa, i qualitat –penso que en Fibla, quant a veu, és una de les millors d’ara, cosa que vaig veure clar des del principi-.

Total, 8 cançons i mitja hora d’actuació. En acabar, i durant uns segons, el públic roman quiet a les cadires i estintolat a les parets. Tot esperant, potser, alguna cançó més.

Pel seu nom

El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!