Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Pujo a aquesta vila de l’Urgell, en el primer autocar del de matí. He quedat amb Montse. No la conec. He parlat amb ella dos cops per telèfon. Es tracta de capbussar-nos, ella i jo, en una història, personal i col.lectiva que s’engega a la Barcelona i la Catalunya de primeries de 1973 (…)
Conec Agramunt superficialment (hi he passat amb l’autocar Alsina Graells per anar cap el poble de mare –baixo a Llavorsí, però el poble és Burg, al Pallars Sobirà, i d’aquí, de la vila urgellenca n’és el líder de la Federació Catalana del PSOE, Josep Maria Triginer). Ara tindré l’avinentesa d’aprofundir-ne la coneixença. El vehicle que em du ha sortit a 2/4 de 8 del matí, i arriba a la vila a les 10 passades.
Fa un dia clar, calorós. La Montse m’espera. És rossa, trempada, sincera, vehement, generosa. Anem a un bar-restaurant de la rodalia. Equipat amb llibreta i bolígraf li faig les preguntes de rigor. Una hora després hem d’aturar, en el programa que m’ha preparat ens toca visitar un refugi de la guerra i la revolució i una guia ens hi acompanyarà d’aquí uns minuts.
Ens espera a l’església de Santa Maria –romànica, robusta, bella, nua, la Rosa Maria i 4 visitants més, a banda del vicari –un català nat a llatinoamèrica que fa un any que és aquí i que enraona prou bé la nostra llengua. El refugi és sota l’església en un estat de conservació perfecte. Val a dir que Agramunt fou reiteradament bombardejada en creure alemanys, italians i espanyols que hi havia uns dipòsits de benzina per nodrir un camp d’aviació a la veïna Tàrrega.
En acabar, demano a Montse que em dugui a l’Espai Guinovart, conegut pintor barceloní –de família d’aquí, recentment traspassat, del PSUC, qui va una colla d’anys va transformar l’antic mercat en un àmbit per l’art contemporani –murals, instal·lacions, pintures, en un edifici de gran lluminositat, i magníficament equipat.
La visita a la fundació Guillem Viladot “Lo Pardal”, d’un artista en el camp de la poesia visual, l’escultura, l’escriptura, que, a més, fou l’apotecari del poble, no és possible degut a l’hora que és.
Anem a veure, de seguit, uns safareigs a les afores del poble, a tocar del canal d’Urgell. Són una peça única, ben mantinguda de fa un segle, per a les senyores, i un petit espai per a la roba de persones amb malalties infeccioses.
Demano a Montse que em dugui a veure el call agramuntí –segons sembla a Tàrrega, n’hi ha un altre. És a tocar del carrer Sió, un passatge edificat de cap i de nou. Parlo amb ella i la conservadora de l’Espai Guinovart del profit cultural que en podien obtenir d’”explotar” aquest modest call ja degudament recuperat i publicitat.
Dinem. Abans de començar seguim amb la història moguda, agitada, ben viscuda, dels anys 70. mentre dinem xerrem de política –Solidaritat, Laporta, Esquerra, Reagrupament, i tutti quanti.
El sol castiga l’entorn eixut, amb migrada massa vegetal, amb una potència escruixidora. Camps i entorns es ralentitzen, s’aquieten, aturen, mentre l’astre rei ens senyoreja, ai, sense pietat.
Abans del comiat li faig cinc cèntims, a la Montse, sobre la meva darrera lectura: “Lobo”, l’espia que va infiltrar la direcció d’ETA.
Són quarts de sis, i toca dir adéu.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sóc d’Artesa de Segre a 12 quilòmetres.