Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
I també qui en sigui president. El que és segur és que no ho serà pas el candidat laportista –en política i en altres àmbits, a una època d’hiperlideratge li segueix una altra de lideratge de perfil més baix i integrador. Així, doncs, el milhomes que ha presidit el club –amb una corrua de problemes a la junta, i no pas tots per culpa aliena (espero que en prengui bona nota si es dedica a la política), veurà com el seu pitjor enemic, un “pijo” banderes amb tots els ets i uts -al capdavall ell i els altres només volen presidir el Barça per fer més gros el seu ego i per ser rics i famosos! Veurà, deia, com lidera l’entitat blaugrana (…)
Amb el Barça, malgrat el meu menfotisme i cansament, m’uneix una relació familiar. Mon pare, en fou soci des dels anys 50 i fins el seu traspàs en 1981. Recordo, joia infantil, les visites quinzenals al Nou Camp a veure els Sadurní, Gallego, Zabalza, Pereda, Benítez… I com, al bar del carrer Tortosa, a Badalona, el pare m’exhibia –i jo tot cofoi- com un mico: ell, tot d’una, cridava l’atenció del respectable quan per la tele feien partit, abaixava la veu, i em donava la paraula per tal que jo en fes la retransmissió –en tenia 9-10 anys, aleshores; una locució sense una sola pífia, jugués qui jugués el partit.
Quan el meu pare fa morir, del Barça m’arribà una carta convidant-me a ingressar com a soci. Ni la vaig atendre, ni la penso atendre. El cert, és que la feixugor del futbol ha arribat tan lluny que no vull saber-ne res d’aquesta “religió” poca-solta i alienant.
És cert, quan llegeixo l’AVUI, el primer que faig es desempallegar-me del suplement esportiu, i no pas per manca de qualitat si no perquè no m’interessa gens ni mica l’espectacle permanent, pesat, insuportable, de la barçamania.
Si en alguna ocasió he “pecat” veient un partit per la televisió, la fastigosa locució partidista, ximpleta, només apta per a malalts del Barça, de zero neurones, me n’ha tret les ganes per una llarga temporada.
És impossible viure normalment en aquest país, ho certifico, sense sentir-ne una nova o una altra sobre el Barça. Ho entenc, a mi també m’agrada que guanyi el club del meu pare, que no pas el meu, que no en tinc cap.
Trobo que, fet i fet, són coses de l’anormalitat nacional que patim, on tota mena d’entitats o institucions es proclamen més del que són, mentre que som menys que un país.
Com Fuster, n’estic delitós de deixar de ser nacionalista i esdevenir un simple nacional crític i tranquil de la meva nació i amant, perquè no?, com ara, d’Itàlia, de Portugal, de França, i, en algunes coses, d’Espanya –al capdavall els meus dos cognoms venen de Cantàbria i de Valladolid.
I que pugui mirar un partit, si vull, locutat per periodistes neutrals, professionals, no pas per carallots repetitius igual que lloros, i amb un pessic de visió crítica de les coses.
És per això i per altres raons que enyoro el barcelonisme tranquil, crític, civilitzat d’en Manuel Vázquez Montalbán, i que m’agrada el madrilenyisme elegant i llegit de Jorge Valdano –quan era jove, a l’Argentina, militant actiu de la marxista Convergencia Socialista.
Mentrestant, miraré de resistir-me a la feixugor, a la insistència, a la menjada de magí d’aquest Barça de tothora i sempre. Un Futbol Club Barcelona que, hi torno, se me’n refot.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És un escrit d’una molt alta qualitat. Sense serenor, emprenyat però, i és que estem fins al capdamunt de tanta religió. A mi amb el València, em passa el mateix. I al remat, és que tot és igual. Focalització per a les masses. És molest pensar en termes de societat de masses i acabar sent i sentint com a nihilistes i àcrates confessos. És el que n’hi ha.
Una abraçada abrandada.