Després d’una forçada abstinència originada per les obres de remodelació de la Fundació Antoni Tàpies, tancada i barrada, hi torno en un dia de plenitud solar i fortes expectoracions ventoses –i pensant, entre altres coses, en un escrit intimista i eixamplari perpetrat per l’Anna Portell Renom, veïna de can Vilaweb, i base, no en tinc cap dubte, d’algun conte golut i tendre, o bé d’una novel.la (…)
Arribo a les 11h. I em trobo amb un edifici més clar i diàfan, d’esbatanament generós. Atès que diuen que d’aquí poc hi ha excursió per visitar el “mitjó” de la terrassa, m’apunto, i en sóc l’únic, donada la poca afluència de públic a aquesta hora. Veig que la terrassa ha estat alçada, abans hi era 5 metres a sota, el lloc ha estat guanyat, em diuen, per oficines, administracions i altres usos. Efectivament, em presenten el mitjó de 2,80m, tot fet d’idèntica matèria, de fet, el projecte original havia d’instal·lar-se a la sala de la gran volta –uns 50/60 metres d’alçada, ben bons- del MNAC, una gran polèmica impedí que el mitjó de 18 metres hi fos posat.
Satisfeta la meva curiositat, vaig a la planta -1. Allà hi topo amb escultures, pintures, llibres, que l’artista va adquirir i que han influït en el seu treball; és, comptat i debatut, un tast de la biografia artística i literària de Tàpies.
A continuació, m’escarxofo en la sala on projecten un exquisit i extraordinari film, d’una hora de durada, sobre el pintor barceloní.
En acabar, i ben sadoll de coneixements tapians, giro visita a la planta, amb obres relativament recents: força, color, esclat orgiàstic de la matèria, i una ben singular mirada sobre allò que ens envolta i que ens habita per dins.
El primer pis, presenta obres anteriors, que també són del meu grat, del pintor i dibuixant.
L’estada a la Fundació, després de 3 hores de visita homeopàtica, tranquil·la, “xucladora” de sensacions i plena d’idees, es clou amb la tercera planta. Allà, l’equip d’arquitectes que ha dirigit la remodelació ens en fa cinc cèntims amb plànols, dibuixos, esbossos, vídeos, i una mostra d’altres seus treballs forans –Nova York, Sevilla…-
Reconec, un cop més, el meu interès per Tàpies i per Miró –a qui Tàpies, al film, titlla de seu mestre-, artistes dels quals m’interessa aquell món tan especial, i propi, tan radical, i la forma que tenen, amb pinzell i amb la paraula, de manifestar-lo i fer-lo explícit.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
PD. Per cert, que la Fundació és dirigida per una francesa que parla català, el va aprendre en un temps prou ràpid. I que aquí, quan era la seu de l’Editorial Montaner i Simon, hi va feinejà el gran Jesús Moncada, un dels grans escriptors catalans (guaita, encara hi sento, entre aquestes parets i estances, el seu alè èpic i autobiogràfic; closca pelada i amb quatre rinxols mal posats, barba de paleontòleg, ulls amb ulleres grosses i de pasta, arcaïques, un dia voltant pel meu barri, quan anava, llavors professor d’institut, al centre de recursos pedagògics de Gràcia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La nata. Tu sí que ets una bona TAPIIIIIIIIA!
El dia que et vegi, t’hi penjaré.
Prepaaaara’t…
Avui m’he desvetllat de cop. Ni cafè m’ha fet falta.
Ai, senyor! Quan un és tossut…