Pere-Enric Barreda

Senyores, senyors, autoritats: recordar l’antiga Setena en el marc de la digna celebració del 750è aniversari de la Carta de Població de Culla em mereix la major consideració, i per això he redactat aquestes línies corresponent a la invitació que m’ha fet la Comissió de Cultura de Cullla per al 750 aniversari de la Carta de Població. No vull començar-les sense recordar l’iniciador d’aquests estudis, Mossèn Jesús Miralles d’Atzeneta, que em va passar a mi el seu gran interés per la nostra comarca històrica.

* * *

La Setena o Tinença de Culla no era altra cosa que una mancomunitat ramadera de set pobles, que es va crear l’any 1345 i va durar fins a 1890, amb un total de 545 anys de vigència. Administrava autònomament tot el que pertocava a les pastures, boscs i el que anomenem infrastructura ramadera -camins o assagadors, assesters o mallades, i abeuradors-. Els set pobles que la composaven es citaven sempre en aquest orde: Culla primer, després Benassal, Vistabella i Atzeneta, els pobles grans, i Benafigos, la Torre d’en Besora i Vilar de Canes, i, mentre van existir, el Boi -ara terme de Vistabella- i el Molinell -ara terme de Culla-.

El 9 d’abril de 1345 aquests pobles van comprar l’herbatge o pastures al mestre de Montesa, a canvi d’un pagament anual de 80 lliures valencianes -uns 60 duros de plata-, fet el dia de Tots Sants. La Setena va obtenir a canvi una autonomia total sobre la ramaderia: era l’ama absoluta de dita infrastructura (passos o assagadors de seixanta passes d’ample, assesters i coves, i abeuradors), i també tenia dret de pastura i de traure malea i fusta a l’anomenada Terra de l’Herbatge, que no era de propietat de la Setena, sinó de particulars, o bé terres comunes dels pobles respectius. Tota esta infrastructura es revisava periòdicament, i es conserven les visures o exàmens fets entre 1535 i finals del segle XVIII. A més d’aquests drets, des de l’any 1540, la Setena era ama de tres masos al terme de Benassal: la Pinarosa, la Font del Mas, i la Mangranera, que li donaven cada any una renda en cafissos de blat. Totes aquestes, per tant, eren les possessions i drets de la dita Setena.

Per a administrar-les i per fer aquell pagament, els set pobles nomenaven síndics o representants, que havien de ser ramaders per força, dos els quatre pobles grans -amb un mínim de dos-cents caps de bestiar- i només un els menuts. Havien de fer dues reunions fixes a l’any: primer, després de la Mare de Déu de setembre, es feien els comptes, tornant-se els quatre pobles grans (un any a Culla, l’altre a Benassal, l’altre a Vistabella, l’altre a Atzeneta, i de nou). Acudien en total onze síndics, el notari, justícia, jurats, i dos comptadors del poble, i els de Culla havien de portar sempre el llibre on es posaven les lleis de la mancomunitat, els Capítols d’Herbatge, que es feien per acord dels set pobles. La segona reunió era a finals del mateix mes, quan els síndics de cada poble, una vegada cobrats els diners que els tocaven, anaven a Culla a ajuntar tots els diners per dur-los a Sant Mateu.

Els comptes es limitaven a sumar les rebudes o entrades (drets de pastura dels animals, els peatges o dret de pas per els assagadors -com a les autopistes d’ara-, les multes, etc.) i les dates o despeses (les 80 lliures, les dietes i sous, i l’apany de bassis i pous), i el dèficit es dividia entre tots els animals de la Setena amb un curiós sistema de comptabilitat, on un animal menut -ovella, cabra- comptava com un cap, un animal gran -bou, matxo, cavall- valia per deu caps, i un bacó per dos caps. Es conserven comptes solts del segle XV, i des de 1548 al final. Com a dada anecdòtica, veem que la suma total voltava entre els 60.000 i 70.000 caps, dels que Culla solia tenir-ne de 10 a 15.000, Benassal de 15 a 20.000, Vistabella 20.000 o més, Atzeneta 10.000 justs, Benafigos 5.000 justs, la Torre i Vilar de Canes cap als 2.000 o 3.000.

Com a detall una miqueta frívol, trobem que la fama dels menjars d’aquests comptes era molt gran, car equivalien a un casament antic. Si al principi només es gastaven un parell o tres de lliures, els darrers segles s’arriba a una gran despesa. Calien dos corders i una cabrida, setanta-dos pollastres, sis cànters -d’uns 10 litres- de vi, quatre gallines, una barcella -d’uns 15 quilos- d’arròs i deu de blat, tres lliures -de terç de quilo- de xocolate, tres de sucre i quinze de formatge, cinc arroves -de 12 quilos- de faves, dos de pebreres i una de tomates, un cafís -uns 120 quilos- d’ordi, a més de cansalada i espècies. I de patata, gens, perquè no va arribar aquí fins la dècada de 1810. [Clamor de la gent, en fer referència a les pataques.]

El menú concret per a l’esmorzar era una xulla rostida, més tard també xocolate i refresc; per a dinar dos entrants, un de carn de corder o de fetge, i l’altre de pollastre i arròs; després olla de corder i tres gallines; de postre olives, formatge i raïm, i més tard també meló; el del sopar, dos plats, un de corder i l’altre de pollastre, i el mateix postre, i més tard afegiren amanida o ensalada; tot amb el vi i pa blanc necessari; així com una barcella d’ordi per al cavall, si en portaven. I, a més, acabats els comptes, es donava a cada síndic foraster un pollastre i dos pans per al viatge.

La manifestació del poder total de la Setena són els capítols o lleis, conservades a tres manuscrits, que vaig publicar fa vuit anys, on es conté tota la normativa, com la prohibició de pasturar animals forasters -monopoli d’herba-, obligació de pagar un dret de pastura o herbatge, la creació del vedaler o vigilant de boscs i pastures, la prohibició de tallar arbres, la protecció de la infrastructura amb multes, etc. Fins i tot regula detalls com la pegunta dels pins, els forns de calç, el fem de les mallades, els diferents conreus dels camps, etc. En algun punt veem la precisió i meticulositat d’aquells homes, que regulaven fins i tot la manera d’abeurar els bacons, sempre al bassi més avaller, o als escorrims o a un lloc apartat de l’abeurador principal.

L’interés dels capítols es fa molt més gran per a nosaltres quan trobem institucions plenament actuals:

– seguretat social: si un síndic es posava mal als comptes, se li pagaven dietes per malaltia, però només fins a vuit dies;

– civisme: no es podia embrutar l’aigua dels bassis, de manera que després de rentar roba calia netejar-los;

– ecologia: els arbres s’havien d’esmotxar només a l’hivern, deixant la soca i cimals amb pam i mig de broca per brostar i perquè no es moriren; no es podien tallar arbres, ni cremar-los sense permís per fer carbó i cendra; la crema d’herbes i restolls s’havia de fer només de gener a març, per evitar incendis forestals; les bellotes no es podien abatollar fins a Tots Sants o el 25 de novembre, per protegir els arbres;

– sanitat: calia manifestar inmediatament els animals amb mal contagiós per donar’ls lloc de retir i abeurador apartat, o els expulsaven de la Tinença.

Tot ens semblen coses normals per ser vigents ara, i ja ho feia la Setena des del segle XIV.

Però tot acabà d’una forma tràgica: el final de la Setena va venir a poc a poc després de la desfeta nacional de 1707. Els amos de la terra comuna van comprar els drets de pastura, i els pobles van vendre la resta, de manera que la Tinença, després de la guerra del Francés, només conservà els boscs i la infraestructura -però amb els assagadors estretits-. A poc a poc, cada poble va anar adquirint al seu terme les competències de la Setena: donar sorts, apanyar els abeuradors, pagar la contribució,…

La Desamortització de 1856, que va fer vendre les finques dels ajuntaments, ho rematà tot, però la Setena protestà i s’oposà a la venda de les seues propietats. Si bé va aconseguir recuperar alguna cosa, com el carrascal de les Voltes d’Atzeneta o l’Ombria del Coll d’Ivol a Benassal, ja n’havien tallat els arbres i, encara que els culpables van indemnitzar la Setena amb diners, el mal ja estava fet. Els síndics reconeixien impotents cap a 1865 que “era impossible tornar els drets de la Setena a l’estat antic” anterior a la Desamortització.

Però la Setena encara hauria pogut subsistir, tot i que només conservava com a font d’ingressos la renda dels tres masos del terme de Benassal. Però un tal Bernat Andreu de Castelló va denunciar l’any 1876 la Setena com a possessora de dits masos. El govern, acollint-se a la llei de Desamortització, li’ls va confiscar i els va vendre en pública subhasta, i encara li va fer pagar un vint per cent de les rendes rebudes per dits masos des de 1856, i una multa per demora, que en total sumaren 927 duros de plata, una suma astronòmica. La Setena, arruinada, s’havia acabat per a sempre, i els set pobles havien de pagar dels seus fons els diners que li faltaven.

* * *

Evocar avui, a les portes de l’any 2000, aquella mancomunitat de pobles, en manera alguna s’ha d’interpretar com a nostàlgia d’un passat certament superat. Però cal valorar la convivència dels pobles, aquelles institucions que tenien un comportament en certa manera democràtic i lliure, i també aquell interés social, cívic i ecologista de la Tinença. Tot això només ens ha de servir com a base per a encarar el futur amb la dignitat i l’orgull dels que ens sabem hereus d’aquella societat, capaç d’elaborar des del segle XIV una normativa amb detalls que, anys després, veem en plena vigència i validesa a tot el món civilitzat. Moltes gràcies.

Pere-Enric BARREDA (1986), «Llibre dels Capítols d’Herbatge de la Tinença de Culla (1345-1805). Introducció, notes, text i índex», Boletín de la Societat Castellonenca de Cultura (BSCC) 62, 447-562.

= (1989), «Un inventari dels documents de la Tinença de Culla a l’Arxiu de l’Orde de Montesa al segle XV», Boletín del Centre d’Estudis del Maestrat (BCEM) 7/27, 85-96.

Jesús MIRALLES (1985), «Els terrenys comunals a la Setena de Culla», BCEM 3/9, 19-28.

= (1985a), «Arxiu Municipal de Culla. Secció: la ramaderia», BCEM 3/10,  7-10.íd. = (1987), «La Setena de Culla», a Culla. Programa de Fiestas Patronales. Del 14 al 23 de agosto. 1987, Culla, Ajuntament, s/p.

Joan PERAIRE (1992), «Aproximació a la toponímia històrica de la Tinença de Culla (segles XVI-XVIII)», Actes del setzè Col·loqui General de la Societat d’Onomàstica (Castelló, 12-14 d’abril de 1991), Castelló, Univ. Jaume I, 115-157.

Carles RABASSA – M. BARRERA – L. M. PEREZ (1990), Catàleg de l’Arxiu Municipal de Culla, València, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència.

Publicat al Programa de Festes d’Atzeneta de 1994, per invitació de Josep Barberá Centelles, alcalde. També al Boletín del Centre d’Estudis del Maestrat 50, 1995, 131-146 (“En el 750 aniversari de la carta de Població de Culla. Tres aportacions”)