Pere-Enric Barreda

La destrucció de molts arxius dels nostres pobles en començar la guerra és la causa principal del treball actual de recuperació d’aquell patrimoni documental. Per comparació, a partir del que s’ha salvat en altres pobles, es pot saber també què i com es va destruir. En el cas de Catí tenim un interessant document signat el 1938 per l’alcalde Josep Sanjuan i el secretari Vicent Ribes, que permet conèixer la cronologia exacta d’aquella destrucció.

Com ja he dit més d’una ocasió, els arxius catinencs eren de gran importància, i així ho veem als treballs de mossèn Joan Puig, de mossèn Miquel Segarra, Ricardo Carreras i altres. La seua pèrdua és irreparable, perquè, si bé encara podem recuperar documents conservats fora del poble, els que es van redactar a Catí en còpia única s’han perdut per sempre, com les deliberacions o actes del Consell municipal (i les dels capellans), els llibres parroquials, els registres de cort o del justícia, la comptabilitat… dels que només tenim extractes parcials publicats per mossèn Puig.

El motiu -si és que se li pot dir així- d’aquelles destruccions del 1936, clarament infundat, era que calia eliminar tota la documentació escrita per a portar a terme la col·lectivització de propietats. Sense els registres públics (en especial arxius notarials i registres de la propietat), ja no es podria justificar cap possessió. A partir d’ahí, van ser els caps anarquistes els que, des de les ciutats, van donar instruccions als comités locals per a destruir els arxius. Així es va fer, però cal dir que als Ports i Maestrat va haver excepcions honorables que cal remarcar: no es van tocar documents a pobles com Culla, Benassal (el secretari Bru Alcàcer ho va impedir, però els va destruir una bomba d’aviació), la Torre d’en Besora, Castellfort, Olocau o Vinaròs (l’encarregat del jutjat va salvar els llibres parroquials perquè contenien partides anteriors a les del registre civil).

Per desgràcia, la destrucció a Catí va ésser total, i només es va salvar una caixa amb els principals documents, sostreta oportunament quan anava cap a la foguera. Els de Recuperació la van dur a Castelló de la Plana, i ara els documents són a l’Arxiu de la Diputació. També cal remarcar ací una altra valenta i decidida acció: només començar la guerra, un dia indeterminat de la setmana del 26 al 30 de juliol, el personal del Museu de Castelló, amb un decidit Paco Esteve al front, van pujar en un camió a Catí, van demanar a l’alcalde les claus de l’església, van desmuntar el retaule de Jacomart i se’l van endur abans que patira cap mal.

Li va anar ben just: el dilluns següent, 2 d’agost, començava la devastació de l’església i es va cremar la col·lecció, única, de llibres de cant del cor. El 12 d’agost va començar la destrucció dels altars. Però els documents seguiren intactes fins que el 13 de setembre, amb l’arribada d’un piquet de la comarcal cenetista de Benicarló, es va canviar el Comité local. Immediatament es feia el que els del poble mai no haurien fet: buidar i cremar primer l’arxiu i biblioteca parroquial (on es conservaven moltíssims protocols notarials), i després anar a la Sala i seguir amb l’arxiu municipal, registre civil i arxiu del jutjat de pau.

Encara deuen quedar testimonis que recorden com per la finestra de la Sala tiraven els documents al carrer i se’ls emportaven a l’eixida cap a l’Avellà i els cremaven a una gran foguera (però algú va salvar aquella caixa amb els principals documents, fet que ha d’ésser motiu de reconeixement per sempre).

A l’informe consta igualment que, poc abans de l’ocupació de Catí el 12 d’abril de 1938, es van destruir les actes del Consell Municipal i dels dos Comités que van actuar durant la guerra. El motiu ara és un altre: que no serviren com a prova inculpatòria. De fet, molts documents semblants d’altres pobles els van confiscar en acabar la guerra i els van concentrar a Salamanca, amb la finalitat repressiva que tots coneixem. També cal dir que el que ara es conserva no arriba ni al deu per cent del que hi havia originalment: allò que no valia per a la repressió es va “reciclar” portant-ho a les fàbriques de paper.

A aquesta destrucció cal afegir, com he dit en començar, la dels manuscrits de mossèn Joan Puig, que des de 1928 havia copiat amb paciència molts documents i n’havia fet fitxes, com diu al pròleg de la seua Història de Catí. En marxar precipitadament cap a Catí arran de l’avís de l’alcalde que corria perill, es van quedar a sa casa d’Albocàsser, d’on els van traure i escampar al pont de la carretera vora el cementeri. De fet, Esteve diu que, passant amb el camió del Museu quan anava a Catí a per el retaule va vore amuntonats davant de la casa tots aquells paquets de paper, però no va poder fer res per ells.

La conclusió que cal traure d’este escrit no ha de ser negativa, sinó mirar la part positiva, que sempre n’hi ha. Si bé la major part d’aquell patrimoni no es podrà recuperar mai més, encara anem trobant còpies d’aquells documents, molt a poc a poc. No podem aventurar dades exactes, però en serà una part mínima, entre cinc-cents i mil documents, com a molt, que vénen a representar d’un tres a un cinc per cent del total, que devia aproximar-se als vint mil.

Publicat a la revista de l’Associació Cultural Tossal de la Nevera de Catí l’any 2009.