Els errors de càlcul de la CUP

El temps passa des del ja llunyà 27 de setembre, amb uns resultats electorals bons, però complexos. Els càlculs de la CUP preveien que JXS en faria prou amb els seus vots per tal d’investir Artur Mas de President. Tanmateix, no va ser així. El fet que l’abstenció dels 10 diputats i diputades de la CUP no sigui suficient per investir Artur Mas, ha generat una situació en el si de l’organització complicada de gestionar. En bona part, ha estat la mateixa CUP que s’ha anat enrocant amb el fet que sigui Artur Mas el President d’aquesta legislatura de ruptura. Primer, al llarg de la campanya electoral. Els periodistes insistien amb aquesta qüestió i la resposta de la CUP era evident i natural; No farem Artur Mas President. Dir el contrari al llarg de la campanya hauria estat una estupidesa. Passades les eleccions, resultats en mà, tenim l’error de càlcul sobre la taula; I ara què? Doncs l’aposta va ser clara, per negociar amb JXS s’ha d’apostar fort, amb fermesa i amb la convicció que això faria canviar el presidenciable a JXS. Tot indica que aquí també hi haurà un error de càlcul, ja que JXS no sembla disposada a canviar de presidenciable.

Arribats en aquest punt, la CUP posa en valor la coherència de mantenir el seu posicionament de no investir Artur Mas. Coherència que part de la CUP (encara no podem quantificar-la) la defensa fins al punt que si aquest posicionament porta a unes noves eleccions, doncs si va. Irresponsabilitat de JXS per inflexibles s’argumentarà. Així mateix hi ha veus com la de Pau Llonch (@paullonch) que en un article fet públic ahir a la tarda, considera que les eleccions anticipades són un farol de CDC. És una teoria curiosa que no acabo d’entendre. CDC necessita oxigen per refundar-se i si no ho fa des del poder li serà més difícil. Exhaurirà totes les opcions de tocar poder per aconseguir-ho, si cal, amb noves eleccions i govern autonomista.

En tot cas, considero que són els errors de càlcul de la pròpia CUP els que ens han portat fins aquí. I són errors que jo, sent tan sols un col·laborador local de la CUP, els hauria firmat. El posicionament en campanya i durant la negociació fins el debat d’investidura el subscric. Ara però, entenc que estem en una nova etapa. El procés de negociació pel que fa al presidenciable el considero finalitzat. JXS no canviarà de posicionament.

Davant d’aquest panorama la CUP ha de valorar quin escenari li és més positiu per tal d’aconseguir els seus objectius; La independència i el socialisme (l’ordre del factor no altera el producte). Els darrers dies he fet aquest exercici diverses vegades, i quan m’imagino unes noves eleccions no veig cap escenari millor. No, no veig unes noves eleccions sense Artur Mas de presidenciable, ja sigui amb JXS o el nou partit de CDC, serà ell. Si crec que Artur Mas es veurà obligat a presentar-se -sinó ja plegaria ara- quin resultat pot esperar la CUP? Qualsevol sense que li suposi una responsabilitat decisiva? La CUP és conscient que podem tornar a una CDC autonomista que ens haurà penjat la llufa de traïdors a l’esquena? Sense opinadors, tertulians ni mass media que ens donin cobertura, La CUP no té capacitat per imposar el seu relat.

Així, davant d’un nou resultat electoral ens podem trobar amb moltes combinacions possibles per formar un nou govern, però cap tindrà la possibilitat real de deixar l’autonomisme enrere com tenim ara. Sigui el que sigui, serà un govern autonomista. De manera que tindrem els mateixos desnonats, les mateixes famílies en pobresa extrema, el mateixos infants amb malnutrició, els mateixos adolescents amb risc d’exclusió social, els avis seguiran desatesos, etc. No tenim cap garantia que amb en Mas de president -o en Romeva, la Munté o en Junqueras- això sigui diferent. Cert, però s’obre una nova pantalla, i qualsevol cosa nova és una possibilitat oberta a que hi hagi canvis reals. Si no va bé, tornarem a la pantalla de l’autonomisme, però amb la diferència que l’esquerra independentista serà més forta i la dreta catalana s’haurà afeblit encara més.

En definitiva, una coherència tàctica com és la negació a investir Artur Mas pot portar a perdre la coherència estratègica. Quan una decisió coherent et fa perdre pas per aconseguir els teus objectius, aquesta decisió perd la qualitat de coherent. El 1998 Euskal Herritarrok, amb Arnaldo Otegi de portaveu, donava suport parlamentari al govern del PNV. Per l’esquerra abertzale no es tractava d’un objectiu polític, sinó una decisió tàctica per acostar-se al seu objectiu. I cal tenir en compte que era un govern autonomista, i aquí, no estem parlant d’això.

Permetre que un seguit d’errors de càlcul ens facin enrocar amb el nom d’un president, quan no tenim cap garantia que amb qualsevol altre proposta de JXS el govern hagi de ser millor, no té sentit. I si som honestos i reconeixem que confiàvem en un govern de JXS amb l’Artur Mas de president i, com a màxim, la nostra abstenció, la cosa encara agafa un aire més grotesc.

@boschpere

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

La dreta i el relat guanyador

A mesura que avança la setmana tenim més detalls de com s’està bastint la llista que aglutina OMNIUM, ANC, CDC, ERC, i altres formacions de menor rellevància. Ara ja sabem que serà Raül Romeva qui encapçalarà la llista, seguit de Carme Forcadell i de Muriel Casals. Els números quatre i cinc es reserven per Artur Mas i Oriol Junqueras. En calent, aquests noms i la forma que està agafant la llista sembla que tornen a generar il·lusió entre la ciutadania. Certament, després de fer el préssec des del 9 de novembre, el relat del President Mas ha vençut i avança. Aquest és el fet que em fascina. Com pot ser que la dreta -no només al nostre país- sempre faci valer el seu relat com l’únic bo possible? Em costa d’entendre, encara que la història n’està ple d’exemples que demostren la capacitat de persuadir -o en el majoria dels casos atemorir- els ciutadans per tal de que comprin el seu relat.

Com a català i encara que aquesta llista no tindrà el meu vot, m’alegro que l’articulació d’aquesta llista sigui una nova dosi d’energia per molta gent que els engresca una vegada més a lluitar per la constitució de la República Catalana. Però com pot ser que una proposta que tenia el suport de la CUP i ERC, i també d’OMNIUM i ANC, almenys així ho semblava i s’havia publicat el passat cap de setmana, es descompon a la primera de canvi i desapareix? Per més que els mitjans de comunicació a través dels articulistes i opinadors de la dreta s’hagin dedicat un cap de setmana sencer a buscar debilitats existents o inventades d’aquesta proposta, l’esquerra hauria de tenir prou força i intel·ligència per fer el mateix; generar un estat d’opinió favorable al seu posicionament. I això no s’ha vist. Les organitzacions que s’ubiquen a l’esquerra han sabut generar mobilització i opinió favorables a la independència de Catalunya (no encara dels Països Catalans), però qui recull els fruits de forma desproporcionada és la dreta. Aquesta afirmació que acabo de fer molesta a molta gent que se sent d’esquerres amb l’argument que això no va de dretes ni d’esquerres, sinó que va de guanyar la llibertat. Jo no ho comparteixo i penso que és una demostració que el relat de la dreta gairebé sempre guanya.

Per què no és vàlida l’opció d’anar totes les formacions pel seu compte amb uns punts en comú que marquin el camí en cas de victòria? Perquè no és vàlida l’opció de llista sense polítics per fer el que s’assembla més al referèndum que no ens deixen fer? Totes les opcions tenen prou elements positius per generar un argumentari potent en la seva defensa.

Començar un nou país amb l’esquerra gairebé transparent no serà gratuït. Les bases seran les que la dreta es preocupa de posar i canviar-les no serà fàcil, per això treballen tant i defensen la seva posició amb tanta vehemència.

Dit això, hem de ser positius. En Raül Romeva és un gran encert com a cap de llista. Havia estat un eurodiputat per ICV amb un bagatge de treball demostrat, i està ben valorat per una àmplia majoria de catalans, fins i tot dels que no estan convençuts de la independència. Aquests són la clau. Tanmateix, per després del 27 de setembre tornar a investir a Mas de President tinc la sensació que es transmet la imatge de llista decorat, però si serveix per atraure electors que la CUP no hi arriba, fantàstic.

En tot cas, esperem que el 28 de setembre i següents, no siguin un dia normal com ho va ser el 10 de novembre. I per altre banda, la gent que ens considerem d’esquerres hauríem de reflexionar sobre el perquè ens és tant difícil tenir victòries polítiques. Sent majoria social, no ens podem permetre el luxe de no saber fer valer el nostre relat. Per què el teníem no?

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Artur Mas; religió i pastanaga

Arreu del món són moltes les persones que necessiten recolzar-se en alguna religió per esperar un futur millor o senzillament, per viure amb més tranquil·litat el dia a dia. Els catalans, en el camí cap a la independència ens passa una cosa similar. Tots els independentistes som conscients que sense l’espai electoral que ocupa CDC i part de UDC, no aconseguirem la independència a curt termini. Aquest és el principal motiu pel qual són molts els que -tot i trobar-se molt allunyats de CIU- s’il·lusionen cada vegada que el President Artur Mas enuncia alguna data o acord polític.

A aquestes alçades qualsevol persona que tingui la capacitat de no deixar-se emportar per les emocions, sap que el President Mas i CIU mai trencaran la legalitat espanyola per avançar cap a un nou estat.

No poso en dubte que el President Mas avui està convençut que els catalans aniríem millor amb un estat propi. Però com molts entenem que un estat nou només té sentit si el fem més democràtic i amb un model social i econòmic diferent de l’actual, el President i la direcció de CIU només farà el pas si es fa d’acord amb la legalitat espanyola. És aquest punt el que porta a Mas i CIU a calendaritzar metes polítiques per anar guanyant temps i no haver de prendre la decisió final; o trenquem amb la legalitat espanyola o ens quedem on som.

En aquest sentit, guanyar temps els serveix per aproximar-se a les eleccions espanyoles i, d’aquí uns mesos, vendre’ns allò del canvi de majories a Espanya que permeti als catalans poder votar de manera vinculant i legal el nostre futur.

I si, això només està a l’abast dels més creients (i desesperats).

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Narrativa audiovisual: Anàlisi del relat “El almohadón de plumas” d’Horació Quiroga

En el text d’Horacio Quiroga “El almohadón de plumas” ens trobem davant d’una figura del narrador heterodiegètic. És així perquè l’autor ha escrit una història en la que el narrador n’és aliè. El narrador no forma part de la història que s’explica ni ha tingut cap tipus de participació. La posició del narrador és com la d’un espectador privilegiat, que és invisible per els protagonistes de la història, però que es troba al seu costat, veient quin és l’espai físic en el qual es desenvolupa la història i també en quin espai de temps es desenvolupa la història. Així mateix, el narrador transcriu diàlegs entre els protagonistes de la història.

Tenint en compte que la figura del narrador és una construcció de l’autor, veiem com la història porta incorporats elements que s’han de situar en la opinió personal del narrador, en l’enfoc que l’autor li ha volgut donar en la seva construcció. Aquest rol del narrador el veiem en diferents parts del text com és el que reprodueixo de manera textual a continuació. ”La casa en que vivían influía un poco en sus estremecimientos. La blancura del patio silencioso —frisos, columnas y estatuas de mármol— producía una otoñal impresión de palacio encantado. Dentro, el brillo glacial del estuco, sin el más leve rasguño en las altas paredes, afirmaba aquella sensación de desapacible frío. Al cruzar de una pieza a otra, los pasos hallaban eco en toda la casa, como si un largo abandono hubiera sensibilizado su resonancia.” En aquest fragment podem llegir com el narrador no només descriu característiques de la casa de l’Alícia i en Jordán, sinó que hi pren part i expressa la seva opinió. Considero doncs, que aquest fragment ens mostra de manera evident que el narrador és una construcció de l’autor, i que aquest li fa projectar les actituds que considera oportunes. En aquest sentit, podem observar com el text que hem d’analitzar el narrador acumula tots els elements de la diègesi.

El text d’Horació Quiroga està narrat amb una focalització d’un passat no massa llunyà. De manera que el narrador explica una història que ja ha passat però no fa massa temps. Aquest posicionament en quan a l’espai de temps el considero reforçat per la variable de la distància, ja que aquesta és feta amb una focalització molt acurada en el detall i amb la curta distància. Són molts els moments en que el narrador explica els fets amb un zoom molt proper. Un exemple és quan explica que l’home, en Jordán, camina amunt i avall de l’habitació on es troba l’Alícia estirada en el seu llit. En aquest cas el narrador diu ”A ratos entraba en el dormitorio (en referència a Jordán) y proseguía su mudo vaivén a lo largo de la cama, mirando a su mujer cada vez que caminaba en su dirección”. Quan una narració entra en aquest nivell de detall, explicant com l’home camina per dins l’habitació i que aquest mirava la seva dona cada vegada que caminava en la seva direcció, podem afirmar que es tracta d’una distància curta amb un zoom important que ens permet conèixer detalls de la història.

Un altre element de la focalització és la freqüència, i en el cas del nostre text podem observar que no estem davant d’una història que repeteixi situacions, sinó que s’explica una història amb un inici i un final, sense repetir-se les situacions.

La tercera categoria o element que estem analitzant pel que fa a la focalització, tracta de les limitacions del coneixement. És a dir, quin és el grau de coneixement del narrador de la història que ens està explicant. El text de l’Horacio Quiroga és una història de l’anomenada narració omniscient, ja que el narrador té la qualitat de conèixer els pensaments i sentiments més íntims dels protagonistes de la història. Un exemple és quan el narrador diu ”Él, por su parte, la amaba profundamente, sin darlo a conocer” En aquesta frase el narrador explica sentiments d’en Jordán. Veiem doncs com el narrador no només té la capacitat de veure i escoltar el que passa a dins la casa de l’Alícia i en Jordán, sinó que també té la capacitat de saber què diuen els pensaments d’en Jordán. Una de Les característica més rellevants de la focalització omniscient és que gairebé sempre es tracta d’una història que té lloc en una situació temporal ulterior.

El tercer aspecte que se’ns demana analitzar és el temps. El temps és un altre dels elements indispensables que ha de tenir una narració. El temps resulta elemental per donar versemblança a la història que s’explica.

Partint de la teoria de Todorov podem reafirmar que el text d’Horació Quiroga es tracta d’una narració ulterior regida per un narrador heterodiegètic i amb una focalització omniscient i que es comporta com a entitat demiúrgica que controla l’univers diegètic. En aquest sentit podem identificar com els elements del temps permeten al receptor de la història crear-se una imatge versemblant. En el text que analitzem sabem amb quant de temps passa la història, des dels mesos en què es desenvolupa la història, fins al control de diferents episodis. En aquests casos el ritme de la història accelera o frena segons vol el narrador; hores, dies, nits, moments, etc.

L’últim aspecte per analitzar és l’espai. Aquest és un altre dels elements de la narració imprescindible perquè no es trenqui la diegètica. L’espai integra els components físics que serveixen d’escenari on succeeix la història que es narra, així com el moviment dels personatges. Per altre banda l’espai també respon a un concepte entès en un sentit figurat com les esferes social i psicològica del relat.

Així doncs, gràcies a l’espai podem veure la casa en la que té lloc la història de l’Alícia i en Jordán, sabent no només com és aquesta casa, sinó quina distribució (en part) té, i quins moviments són els que els dos protagonistes principals fan. El segon concepte d’espai ens permet conèixer l’estat anímic dels protagonistes, perquè l’espai no només és l’escenari on té lloc la història, sinó que també ens mostra l’acció.

Sense l’espai no existiria la narració, perquè no sabríem on té lloc la història que s’explica, com és aquest espai i tampoc sabríem quins moviments fan els personatges i en quina situació social i psicològica es desenvolupa el relat.

Els piròmans volen ser bombers

Dèficit, FigueresEns trobem en plena temporada estiuenca. La política, com passa en molts altres àmbits, acaba la temporada a finals de juliol. Abans d’arribar-hi, però, hem gaudit de la posada en escena del govern figuerenc. Ens han explicat que són uns grans gestors i que han dissenyat un Pla Econòmic Financer que corregirà la disbauxa del Govern de la passada legislatura (2007/2011) que va generar un forat de 9 milions d’euros. Quina colla d’irresponsables els de la passada legislatura!

Després de la primera reacció irada, he buscat qui hi eren els irresponsables que ens varen governar la passada legislatura i, sorpresa, al capdavant de tot he trobat el molt honorable Conseller, aquell alcalde que volia endreçar la ciutat i que va guanyar per majoria absoluta les eleccions de l’actual legislatura. L’endreça va ser important, sempre la recordarem. Casa Nouvilas, 2,6 milions d’euros. Testos verd festuc, 865 euros la unitat. Escultura davant Càritas, 56.000 euros. Ciutat del cavall, 150.000 euros. Podria fer un llarg etcètera, però només afegiré la cirereta, l’antic bingo del carrer Sant Pau. Per aquest local buit i sense utilitat, fa quatre anys que paguem lloguer, els primers anys, 6.000 euros el mes i ara, 5.000 euros el mes, ja hem pagat 250.000 euros, i seguim.

Resulta que el 60% dels regidors d’aquella candidatura han repetit i formen part del govern actual, el que representa que és de gent seriosa, estalviadora i sense cap vincle amb el de la passada legislatura. Quina barra!

És com si els piròmans després de provocar un incendi es posessin dins la vestimenta de bomber i s’afanyessin a sufocar-lo. Això no funciona així. Avui fa dos anys de l’incendi que ens va cremar mitja comarca, i per més que el foc s’extingís no tot tornarà a ser com abans. Hi ha pèrdues que no es recuperen.

Reduir el romanent negatiu és una obligació, la situació era insostenible. El pla de sanejament, segons la normativa, s’hauria d’haver presentat juntament amb el pressupost d’enguany, però no es va fer. Es fa ara d’urgència, perquè li ha exigit la Generalitat, si no ho fa, la Generalitat no aprovarà el projecte del Conservatori de Música que l’Ajuntament vol obrir al setembre.

Dir que no s’han deixat de fer inversions ni activitat no s’ajusta a la realitat. A ningú se li escapa que si s’han d’estalviar uns diners per eixugar un deute, tens menys capacitat de despesa i això repercuteix en els ciutadans. Segurament seria de consens entre tota la ciutadania i tots els partits polítics que cal generar més activitat en promoció econòmica per poder reduir la desocupació a la ciutat, buscar solucions per aquelles persones que perden casa seva i no tenen on anar, assegurar que tots els nens i nenes de la ciutat puguin alimentar-se com els pertoca, asfaltar carrers malmesos, recuperar les ajudes a llars d’infants, donar més suport als col·lectius en risc d’exclusió social…, fins i tot començar a adequar l’antiga presó.

Per més que la memòria sigui selectiva, i que tots analitzem des del prisma que més ens convé el passat recent, queda poc elegant i, sobretot, poc seriós mirar de convèncer els veïns i veïnes de Figueres que el govern d’avui no té res a veure amb el del 2011.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Finançament i economia local

Més de 35 milions d’euros concedits en préstecs des del 2008 a gairebé 1000 entitats. Aquestes són les xifres de Coop57, una cooperativa de serveis financers, ètics i solidaris, que el 9 de gener d’enguany va oferir col·laboració a Figueres mitjançant una reunió amb el regidor de promoció econòmica Manel Toro.

La CUP va demanar aquesta reunió perquè entenem que Coop57 pot ser molt útil per a Figueres i la seva gent. Representa una porta oberta a totes aquelles persones que volen iniciar un negoci però que tenen dificultats per trobar finançament i, alhora, també ha estat molt útil per totes aquelles entitats i empreses que han hagut de suportar els endarreriments en cobraments de les administracions públiques. En aquests casos Coop57 ha avançat el pagament de factures, convenis i subvencions per tal de garantir la viabilitat dels projectes i el manteniment dels llocs de treball.
Som conscients que les distàncies polítiques entre la CUP i CIU són abismals, però si Molins de Rei, amb alcaldia també de CIU, va firmar un conveni amb Coop57 amb l’objectiu de crear ocupació i dotar de finançament a cooperatives i entitats de l’economia social, pensem que a Figueres podem fer el mateix. De moment però, no ha estat així. Fa més de mig any de la reunió, aparentment amb interès del regidor, però des d’aquell dia no se n’ha sabut res més malgrat el compromís de Manel Toro per activar els mecanismes per tal que des de l’Àrea de Promoció Econòmica s’expliquin totes les possibilitats per obrir un negoci i trobar-ne el finançament.
Des de l’inici de la crisi la banca ètica així com les cooperatives de serveis financers no han deixat de créixer a causa de la desconfiança generalitzada envers els bancs i caixes convencionals. No és un fet casual, fins a dia d’avui els ciutadans de l’Estat espanyol ja hem pagat 220.000 milions d’euros en rescats bancaris i aquests recursos públics no s’han utilitzat per finançar l’economia productiva. En aquesta conjuntura Coop57 ha tingut un creixement de les aportacions dels socis i sòcies que el va portar a tancar el 2013 amb més de 21 milions d’euros d’aportacions. Al llarg del 2014 es volen utilitzar aquests recursos per construir projectes econòmics que tinguin impacte a nivell local, a partir de la col·laboració dels ajuntaments i l’impuls del teixit social de cada vila. De l’ajuntament se n’espera que generi un ecosistema favorable per tal de propiciar el desenvolupament socioeconòmic de les cooperatives i les empreses i entitats de l’economia social. Això té un cost zero pel consistori i obre un ventall de possibilitats que no es pot rebutjar.
Així doncs, seguirem insistint perquè els veïns i veïnes de Figueres i comarca tinguin una altra via per trobar finançament i recuperar l’economia local. La fórmula discreta per proposar-ho no ha funcionat, ara ho portarem al ple de juliol en forma de moció i esperem que tots els grups hi votin favorablement. No hi ha cap raó objectiva per pensar que no hagi de ser així.
Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

#FemUnCasalPopular

El dissabte passat es va fer una primera assemblea per obrir un centre social autogestionat -digues-li casal o ateneu, el nom no fa la cosa- a Figueres. La qüestió és que una trentena de persones de diferents procedències i edats es varen reunir per debatre sobre la necessitat d’obrir un espai d’aquestes característiques a la ciutat. La coincidència va ser absoluta; les dones i homes que hi eren varen expressar la necessitat de dotar Figueres d’un espai obert a tothom, que cohesioni el teixit associatiu de la ciutat i, alhora, que sigui un punt de referència per totes aquelles persones que volen un espai transgressor, de cultura popular i alternativa.

Després d’escoltar tot el que es va comentar en aquesta primera trobada, tinc clar que aquest casal s’obrirà, que Figueres tindrà molt aviat un espai que teixeixi una xarxa de lluita i compromís amb i per a les persones, d’enriquiment personal i, sobretot, col·lectiu.

La nostra societat està passant per moments complicats però alhora engrescadors, moments de canvi, i Figueres no n’és una excepció: moltes persones sense feina, joves, amb formació o sense, que no saben quin futur els espera, i moltes persones de mitjana edat que han vist com ells i el seu entorn s’ha transformat. Vivíem amb un decorat de cartró pedra que propiciava l’individualisme i que anava desfent els lligams col·lectius, amb una estabilitat que s’ha demostrat falsa. Ara, però, hi ha elements que ajuden a ser positius, a veure amb un bri d’optimisme el futur. Cada cop hi ha més persones que veuen necessària la implicació col·lectiva, la participació ciutadana de base que ajudi a millorar la nostra societat i la seva qualitat de vida.

Un casal per si sol no pot solucionar gaire res, però sí que representa un gra de sorra que teixeixi complicitats entre entitats i persones, que representi un espai de debat, de reflexió, cooperació i aprenentatge. Tenir un punt de trobada on es facin xerrades, conferències, cursos, tallers, música, teatre i un llarg etcètera d’activitats que entre totes i tots siguem capaços de proposar i desenvolupar. Hem de recollir el bagatge dels ateneus de finals del segle XIX i principis del segle XX, i adaptar-los als nostres dies i a les nostres necessitats.

El proper 7 de juny a les 11 h del matí al local de l’Associació de Veïns els Cendrassos, es farà una segona assemblea on les comissions que s’han creat aquest dissabte passat presentaran el treball que ha de començar a donar forma al projecte. Quines característiques ha de tenir aquest espai, amb quina fórmula s’ha d’aconseguir, com garantir-ne la viabilitat econòmica…, i sobretot, com eixamplar la base social d’aquest nou espai. La motivació i l’energia dels presents a la primera assemblea s’ha de multiplicar, arribar a més gent i construir un espai acollidor i útil per persones de totes les edats i procedències.

Si hi vols participar no et perdis l’assemblea del 7 de juny o envia un correu a femuncasalpopular@gmail.com

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

La història sempre mal contada pels guanyadors

Dijous passat, quan passaven pocs minuts de les vuit del vespre, preparava el sopar pel meu fill i alhora, repassava què es deia a can Twitter. És gairebé una rutina diària quan preparo el sopar d’en Jan. Faig una ullada per veure quins temes es parlen i si ho considero interessant, faig clic en algun enllaç. Aquest dijous vaig veure una repiulada d’en Sergi Picazo (@sergipicazo). No el conec personalment, però el llegeixo perquè el que escriu em sol agradar. La seva repiulada era del col·lectiu Contrast (@ContrastGrup), que com ells mateixos es defineixen són un col·lectiu de periodistes que volen fer periodisme per transformar la societat. El contingut de la piulada de Contrast, enllaçava un article d’en Sergi Picazo titulat la “La pau no serà televisada”, fent referència als 20 anys que fa enguany del genocidi a Rwanda. Com que el genocidi de Rwanda és un tema que n’he llegit força i em genera interès, vaig llegir-lo. El títol és força explícit, com us podeu imaginar parla de com els mitjans es bolquen a retransmetre la guerra i no fan el mateix amb la pau. Al mig de l’article hi ha enllaçat un documental titulat “Rwanda. La reconciliació obligada”. Es va publicar l’any passat però jo no el coneixia.

Havent sopat em vaig disposar a veure el documental amb moltes ganes. Estava convençut que d’aquest col·lectiu de periodistes només en podia sortir un bon treball, que expliqués què estava passant a Rwanda avui, i com s’havia arribat fins aquella situació. Normalment, quan als mitjans es parla del genocidi de Rwanda, sempre llegim que els hutus extremistes van començar a matar tutsis a cop de matxet en un espiral d’odi, motivat pel sentiment de vassalls que els hutus (població majoritària) tenien vers els tutsis, que eren la minoria amb una gran acumulació de riquesa i poder. Això no és mentida, els hutus van cometre atrocitats, però també ho van fer els tutsis.

Tanmateix, per entendre aquest genocidi no et pots quedar amb això, s’han d’entendre els interessos econòmics i geopolítics que, com no, beneficiaven a Europa i Estats Units (Ara també si ha afegit la Xina).

La meva motivació per veure el documental però, va durar ben poc, i a mesura que anaven passant els minuts la decepció va emergir. El col·lectiu Contrast va fer -sense ser la seva intenció- un documental a mida pel règim antidemocràtic de Paul Kagame, President de Rwanda. El documental està inclòs dins una sèrie de documentals que es titulen “per la pau, la memòria i la reconciliació”, i dins d’aquest marc van anar a Rwanda a conèixer què són i com són els judicis “gacaca” i com, suposadament, la societat ruandesa es va reconciliant. Els judicis “gacaca”són una mena de “metodologia” per jutjar a la gent amb moltes ombres, i que el govern ruandès utilitza com a instrument de propaganda internacional. Això no treu que en alguns casos hagi ajudat a reconciliar veïns i veïnes que la guerra els va separar.

La meva crítica doncs, és que Contrast va anar a Rwanda amb la intenció de fer un bon treball, tanmateix considero que no es pot fer un documental que parli de “pau, memòria i reconciliació” en un país on s’empresona l’oposició, com és el cas de Victoire Ingabire, activista política compromesa amb la lluita de la No-Violència que se la compara amb Gandhi, Martin Luter King o Nelson Mandela. Així mateix, el passat gener va ser assassinat a Sud-àfrica el que havia estat cap d’intel·ligència ruandès Patrick Karegeya. Totes les investigacions apunten al govern de Kagame. Era un testimoni clau perquè algun dia es pugui jutjar els responsables del malson ruandès. Karegeya va decidir trencar amb el règim de Kagame i explicar què havia passat als Grans Llacs d’Àfrica. Hi ha altres testimonis que també han estat assassinats o han patit algun intent.

Les properes setmanes començaran a sortir notícies i reportatges especials sobre els 20 anys del genocidi de Rwanda (malgrat que els fets comencen anys abans) i veurem una vegada més, les fotos d’una multitud de persones que marxen a l’exili. Al peu de la foto se’ns dirà que són tutsis fugint de la violència dels hutus, però la veritat és que són majoritàriament hutus que marxen de la violència de Kagame. És alló que canten els mallorquins Al-Mayurqa “…la història
sempre mal contada pels guanyadors”.

“Rwanda. La reconciliació obligada” és un documental que confon i que serveix d’aval a la dictadura de Kagame. No ajuda a cap dels tres objectius que Contrast es proposa; Pau, memòria i reconciliació.

Aquest article no l’escric contra la gent de Contrast. Estic convençut de la seva convicció de transformar la societat i així ho fan, però aquest cas concret no és pot obviar. Per respecte als milions de morts als Grans Llacs d’Àfrica, entre ells, l’empordanès Quim Vallmajó.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Recuperem el rocòdrom

Durant les darreres reformes al pavelló vell de Figueres es van desmuntar els plafons que formaven el rocòdrom per practicar escalada. Aquest equipament permetia a molts usuaris entrenar quan les condicions climatològiques no ho permetien fer a l’aire lliure i, també, durant tot el període hivernal en què la llum del dia s’acaba aviat. Actualment aquest rocòdrom no s’ha tornat a instal·lar a cap altre espai, fet que ha obligat a molts escaladors i escaladores a desplaçar-se a altres municipis on tenen aquest equipament com són l’Armentera o Olot. Un equipament d’aquestes característiques, a banda de ser utilitzat per l’entrenament d’escaladors experimentats, també és un equipament de formació per als nens i nenes que s’inicien en aquesta pràctica.

Des del 1965 la ciutat compta amb el Centre Excursionista Empordanès, entitat que aplega prop de 700 socis i que promou activitats de muntanya, entre aquestes, l’escalada. El mateix CEE és l’organitzador de “LA MOSTRA, muntanya i aventura” que des del 2002 ha aconseguit portar a la ciutat els millors escaladors i alpinistes del món, situant Figueres en una ciutat de referència pels seguidors d’aquestes disciplines.

Precisament el CEE, així com diferents grups d’escaladors, han demanat en diferents ocasions la reinstal·lació del rocòdrom, però de moment les seves demandes no han reeixit. Des de la regidoria d’esports ens diuen que tenen predisposició per trobar un nou emplaçament per aquest equipament, però argumenten que la saturació de les instal·lacions esportives dificulta trobar-ne la ubicació. Així doncs, si tenim tots els equipaments esportius al límit del seu ús, hem de buscar la polivalència d’altres espais ja existents a la ciutat, amb una utilització més aviat baixa i que les seves característiques permetin desenvolupar-hi diferents activitats.

El Molí de l’Anguila és un espai que compleix aquestes característiques i podria acollir el rocòdrom, així com d’altres activitats que no tenen espai en els equipaments existents. Actualment el Molí de l’Anguila és la seu dels Castellers, de la Colla Gegantera i de la Casa d’Andalusia. Totes tres entitats són importants per a la ciutat i necessiten tenir una seu social com és el Molí de l’Anguila. No obstant això, a banda de l’espai del qual disposa cada entitat, hi ha una sala polivalent que gestiona la Casa d’Andalusia, i que pot augmentar els seus usos per acollir-hi d’altres activitats. Aquesta ubicació no ha de perjudicar l’ús de l’espai que en fa la Casa d’Andalusia, sinó que ha de permetre una major explotació d’aquest equipament municipal. És una obligació de l’Ajuntament vetllar perquè els espais municipals siguin utilitzats pel màxim nombre possible de veïns.

No ens podem permetre el luxe de tenir un rocòdrom guardat en un traster per falta d’ubicació, mentre tenim una sala polivalent infrautilitzada. Que diferents veïns utilitzin el mateix espai per fer-hi diferents activitats -sempre que siguin compatibles- no és només un exercici de racionalitat, sinó que esdevé una qüestió positiva i un enriquiment col·lectiu.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Creem oportunitats de treball

El baròmetre del CIS fa mesos que indica que l’atur és la màxima preocupació dels ciutadans. S’entén perfectament, des de l’inici de la crisi el degoteig de llocs de treball perduts no s’ha aturat, cada dia tenim més coneguts, amics o familiars que s’han quedat sense feina. Davant d’aquesta situació i amb una visió local, hem de prendre mesures amb determinació. No hi ha cap recepta màgica per crear llocs de treball, però sí que es pot aplanar el terreny perquè persones que tenen ganes i motivació per crear treball i activitat econòmica ho puguin portar a terme. És en aquest sentit que la CUP considerem que un viver d’empreses ajudaria a reduir l’atur creant nous llocs de treball i autoocupació.

La nostra proposta l’hem introduïda a les al·legacions del pressupost per aquest any, demanant al govern que es destinin 80.000€ a la posada en marxa d’un viver d’empreses. Aquests equipaments formen part del paisatge de molts pobles i ciutats al nostre país, i tenen un èxit remarcable. Són espais que generen un entorn que afavoreix el desenvolupament i la consolidació de noves activitats econòmiques. S’ofereixen serveis compartits a preus reduïts així com l’acompanyament i el suport necessari per incrementar les possibilitats de supervivència de nous projectes.

Per poder portar a terme aquesta proposta amb un pressupost de mínims, proposem que aquest servei s’ubiqui al local de l’antic bingo del carrer Sant Pau. Com és sabut es tracta d’un espai que estem pagant cada mes sense donar-li cap funció, el tenim tancat. Per les seves dimensions i distribució és un espai que podria allotjar, encara que fos de forma provisional, les funcions principals d’un viver d’empreses; lloguer de despatxos, serveis logístics i administratius compartits, incubadora de projectes, serveis telemàtics, etc.

A banda del pressupost i de la ubicació d’aquest equipament, hi ha una tercera pota molt important com és el seu funcionament i la direcció que ha de prendre. La nostra proposta pretén oferir un valor afegit a l’equipament a través de dos aspectes. Per una banda, entenem que s’haurien de potenciar les empreses cooperatives, ja que han demostrat des de l’inici de la crisi que són les empreses que més llocs de treball i de més qualitat han creat. Així mateix, la situació actual provoca injustament moltes dificultats de finançament per a nous projectes, i les cooperatives tenen més oportunitats de finançament a través de cooperatives de serveis financers com és COOP57. Per altra banda, seria interessant que el viver d’empreses estigués vinculat a la Universitat de Girona -com ja ho està amb vivers d’altres municipis- per tal d’aportar coneixement, innovació, formació i la capacitat d’incubar noves iniciatives empresarials.

No és una proposta tancada ni en pressupost, ni en ubicació, com tampoc en els serveis que s’haurien d’oferir, sinó que vol ser un suggeriment al govern figuerenc perquè la valorin i, si ho creuen convenient, busquem entre tots com ajudar a aquelles persones que a l’última etapa de la seva edat laboral s’han quedat sense feina, o entre d’altres, com donem una sortida a la generació de joves més ben formats del nostre país i que molts d’ells no poden desenvolupar els seus coneixements per manca d’oportunitats.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Dels Aiguamolls a la consulta

Fa unes setmanes que vam veure el documental sobre la lluita que es va portar a terme als Aiguamolls de l’Empordà, amb l’objectiu de salvar-los de les maniobres especulatives que els havien d’arrasar. Una de les conclusions que se’n pot extreure és que gràcies a la mobilització popular i a la tossuderia d’uns quants, avui tenim els Aiguamolls que tenim.

Ara tothom ho aplaudeix, tot l’espectre polític, de dreta a esquerra, però al seu moment no va ser així. Com no ho han estat (de moment) altres fites aconseguides gràcies a la mobilització i a la pressió popular. Només amb la perspectiva dels anys es reconeix que la mobilització popular és la base de qualsevol avenç social. El poder ja es preocupa bé prou de no transmetre un missatge a la ciutadania que digui “Si us mobilitzeu, guanyareu”, no fos cas que el ramat se’ls revolucionés i perdessin algun privilegi dels molts que tenen. Però no ho poden controlar tot, sempre deixen alguna escletxa. Aquestes escletxes són les protagonistes del moment polític que vivim a Catalunya. La manifestació de l’Onze de Setembre de 2012 i la cadena humana de la Diada d’enguany n’han estat la màxima expressió, però és des de fa molts anys, que moltes persones i organitzacions han lluitat per arribar on som avui.

Ens trobem davant un moment històric que l’hem de gaudir fent un esforç més, el moment s’ho val. Les mancances democràtiques de l’Estat espanyol faran necessària la contínua mobilització dels catalans fins aconseguir l’objectiu que ens proposem, la independència total i absoluta, allunyada d’eufemismes. Pel camí trobarem una oposició frontal d’Espanya i també alguna trampa més que els terceraviistes ens voldran colar. Han forçat una pregunta difícil d’entendre i rebuscada, però tot i ser poc amant de les fotos, la de dijous passat té un valor immens, encara que la formulació de la pregunta generi molts dubtes. El punt d’inflexió que representa l’acord de la pegunta i la data per celebrar una consulta d’autodeterminació és molt gran. Hem fet un pas de gegant.

Tanmateix, queda molt de camí per recórrer. Un camí complicat pel qual hem d’estar preparats, perquè hi haurà estones que el desànim tornarà a aparèixer, ens voldran fer creure que l’objectiu comú d’una part important de la societat catalana no és realitzable, i només la força de la gent, una vegada més, tornarà a obrir escletxes, a demostrar que si els ciutadans volen exercir un dret col·lectiu com és decidir el seu futur, ho poden fer. No hi ha llei que ho pari.

Avui, amb consulta o sense, som molt més a prop d’esdevenir un nou estat independent, i no pararem fins aconseguir-ho, però no oblidem que les privatitzacions continuen, que els bancs segueixen desnonant, socialitzant el deute i privatitzant els beneficis, que el projecte neoliberal segueix ben viu, i que els corruptes campen lliures pel nostre país. Seguirem ferms a totes aquestes lluites, perquè només tindrem un futur millor si ho canviem tot.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’esforç estèril

Ara ja fa un any i mig que el comerç del centre de Figueres pot obrir els festius de gairebé tot l’any. Durant el primer any només les franquícies varen optar majoritàriament per obrir, els establiments més petits i familiars que s’hi van sumar es podien comptar amb els dits d’una mà. Ara, havent passat la meitat del segon any veiem que fins i tot part de les franquícies han desistit d’obrir.

Qui no estigui vinculat amb el comerç és provable que no entengui res. La gent deu pensar, “com és que els comerciants de Figueres no obren els diumenges? Si és un avantatge per a ells davant d’altres ciutats o, fins i tot, sembla que hauria de ser una eina per contraposar-se als grans centres comercials com l’outlet de la Jonquera”. Aquesta visió és comprensible que es tingui si només es valoren aquelles informacions que transcendeixen als mitjans de comunicació o s’escolten les declaracions del govern figuerenc. La setmana passada la premsa tornava a parlar de les accions i estratègies liderades pel regidor de Promoció Econòmica Manel Toro, per tal d’aconseguir que els diumenges de comerç funcionin. Per més bones intencions del govern, l’error ve d’inici. Per tal d’aconseguir que Figueres fos designada ciutat d’excepcionalitat turística es van utilitzar les xifres de visitants que té el Museu Dalí (entorn al milió de persones anualment), i és sabut que una part important d’aquests visitants (aproximadament el 50%) vénen amb excursions programades, aprofitant el dia per fer múltiples visites a banda del museu; Port Lligat, Púbol, Girona…, de manera que aquests visitants estan molt poques hores a la ciutat. A aquesta realitat -que entre tots hem de canviar- cal sumar-hi un canvi d’hàbits en el consum; una de les conseqüències de la crisi econòmica és que “anar de compres” com a activitat d’oci ha deixat de ser un fet massiu.

No existeix una demanda de consum que justifiqui obrir els festius. Si els comerciants veiessin la possibilitat de fer calaix els diumenges, segur que obririen. No competirem amb grans superfícies i outlets per horari d’obertura, el petit comerç sempre té les de perdre, però el comerç de Figueres té punts forts que no té, ni pot tenir, una gran superfície. Aprofundim en aquests, posem en valor allò que diferencia el comerç de proximitat. Seguir promocionat el comerç de Figueres amb l’eslògan “No tanquem els diumenges” és un esforç estèril que, a més, pot malmetre la imatge de la ciutat, perquè no és cert.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Valorem el passat, construïm el futur

Un dels compromisos de la CUP de Figueres amb els veïns i veïnes de la ciutat és exposar, any rere any, la tasca que s’ha dut a terme durant el curs polític i, alhora, ser transparents mostrant com es gestionen els diners que rebem per tenir grup municipal a l’Ajuntament, i els ingressos que tenim procedents del sou íntegre d’en Joan Font, que des del primer dia va renunciar a cobrar el sou que li pertoca com a regidor.

Un dels compromisos de la CUP de Figueres amb els veïns i veïnes de la ciutat és exposar, any rere any, la tasca que s’ha dut a terme durant el curs polític i, alhora, ser transparents mostrant com es gestionen els diners que rebem per tenir grup municipal a l’Ajuntament, i els ingressos que tenim procedents del sou íntegre d’en Joan Font, que des del primer dia va renunciar a cobrar el sou que li pertoca com a regidor.
El matí del proper dissabte 28 de setembre farem l’assemblea anual, una bona ocasió perquè tothom qui vulgui veure i valorar la feina feta s’acosti a l’antic escorxador. Si et preocupa el futur de la teva ciutat i tens ganes de dir-hi la teva, podràs participar com qualsevol altre en els debats per decidir les línies de treball prioritàries pel curs polític que acabem d’iniciar.
La primera part de l’assemblea té per objecte exposar i valorar el curs passat: què s’ha fet i què s’ha deixat de fer, com es pot millorar, quines són les mancances actuals, i tot allò que els assistents considerin oportú. L’objectiu és optimitzar al màxim els esforços i recursos que hi dediquem i, en definitiva, fer-ho tan bé com sapiguem.
La diversitat de matisos enriqueix les conclusions finals i ajuda a concretar les accions de futur. No ens trobem per fer grans reflexions sobre un futur llunyà, sinó per decidir accions properes, que siguin tangibles i es puguin desenvolupar durant l’any que s’inicia.
El nostre país està vivint una involució social de gran magnitud i, alhora, afronta un procés cap a la independència del Principat de Catalunya que sembla clar. Amb aquest context polític traslladat a Figueres ens hem de plantejar el futur immediat. El retrocés social a la nostra ciutat té noms i cognoms, i és una obligació treballar per minimitzar-ne les conseqüències.
No podem quedar-nos de braços plegats mentre hi hagi una sola família en risc de quedar-se sense lloc on dormir. No podem quedar-nos de braços plegats mentre Figueres cada dia ofereix menys oportunitats formatives i laborals.
No podem quedar-nos de braços plegats davant l’actuació del govern municipal en el si del Consell d’Administració de FISERSA, empresa (de moment) pública, fent fora tres partits de l’oposició per tal de dificultar-ne el control i designant un sou fins ara inexistent als membres del Consell mentre ajustava el dels treballadors. No podem quedar-nos de braços plegats mentre l’ombra de la corrupció plana sobre el nostre Ajuntament.
No podem quedar-nos de braços plegats mentre la majoria de municipis empeny cap a la independència del nostre país i nosaltres restem immòbils. No podem quedar-nos de braços plegats mentre el màxim representant de la monarquia espanyola mantingui la medalla d’or de la ciutat.
Així doncs, esperem que el matí de dissabte 28 de setembre vinguis a l’antic escorxador, fiscalitzis la feina de la CUP i aportis el teu gra de sorra per millorar el nostre entorn més proper. El moment històric que vivim en tots els sentits ho requereix.
Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Independència per canviar-ho tot

Sempre hem sentit a dir que quan es construeix una casa cal vetllar perquè els fonaments siguin forts i preparats per donar les prestacions que es desitgen. Aquesta mateixa premissa aplicada al procés cap a la independència ens ha de portar a crear un nou Estat amb uns fonaments ferms al servei de les persones. La independència ens ha de permetre alguna cosa més que canviar de passaport i bandera. Tenim la mala experiència de viure en un Estat en què la societat va per davant de les lleis, i on aquestes, sovint, són més un fre que no pas un instrument que protegeixi la ciutadania i en permeti el desenvolupament. Hem de crear un Estat modern i amb un futur engrescador.

Sempre hem sentit a dir que quan es construeix una casa cal vetllar perquè els fonaments siguin forts i preparats per donar les prestacions que es desitgen. Aquesta mateixa premissa aplicada al procés cap a la independència ens ha de portar a crear un nou Estat amb uns fonaments ferms al servei de les persones. La independència ens ha de permetre alguna cosa més que canviar de passaport i bandera. Tenim la mala experiència de viure en un Estat en què la societat va per davant de les lleis, i on aquestes, sovint, són més un fre que no pas un instrument que protegeixi la ciutadania i en permeti el desenvolupament. Hem de crear un Estat modern i amb un futur engrescador.

Són massa les vegades que sentim allò de “primer la independència i després ja veurem com ho fem”. Però no ens enganyem, si no ens impliquem tots i totes per assentar les bases d’un model d’Estat al servei de la majoria social, tornarem a caure al mateix forat on som ara. Ens robaran i maltractaran igual, amb una mica de sort, però, ho faran en català. Hi ha moltes qüestions que no es troben a l’eix ‘Catalunya-Espanya’, sinó a l’eix ‘esquerra-dreta’, i dependrà de la capacitat d’incidència de la ciutadania com a col·lectivitat que tindrem un futur o altre.

Ara tenim l’oportunitat de construir-nos el futur de cap i de nou, no permetem que l’oligarquia catalana ens reprodueixi el model d’Espanya. Fem un país sense Millets ni Bárcenas, on l’escola pública sigui preferent i no se subvencioni la privada amb els diners de tots (a Figueres regalem terrenys a l’escola d’elit Montessori mentre tenim escoles en barracons), vetllem perquè la sanitat pública tingui els recursos que necessita per oferir un bon servei, allunyem els gàngsters de la banca del poder, rescatem persones i no bancs. Construïm les infraestructures necessàries pel bé de tots, i no per les sucoses comissions que s’emporten els de sempre. Garantim un habitatge digne per a totes les persones i tinguem present que els recursos naturals no són il·limitats.

A aquestes alçades de la pel·lícula ningú hauria de quedar-se contemplant el panorama, la marea va pujant i cada vegada són més els coneguts que tenen dificultats per arribar a final de mes, mentre uns pocs van ampliant beneficis any rere any. Els mateixos que ens han portat on som ara ens en volen treure deixant-nos sense feina i qui la té amb un sou més baix, mentre el cost de la vida segueix pujant.

L’economista Josep Manel Busqueta ho diu així: “Avancem cap a una societat de clients, i no de ciutadans, amb tants drets com diners tinguem en el nostre compte bancari”. Ara i aquí, tenim l’oportunitat de capgirar aquesta dinàmica i la pressió social serà clau per definir en quin model d’Estat ens embranquem. Independència, sí! Però que serveixi per canviar-ho tot!

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Comencem

Bon dia, estem a les acaballes de juliol, dissabte 30 per ser més concrets, i el temps…, us el podeu imaginar, núvol. És la tònica d’aquest estiu.
Començo a escriure aquest bloc per un afecta d’inèrcia. He donat suport a Vilaweb fent-me adherit, i això, et dona diferents drets, entre ells el d’obrir un bloc. És d’aquesta manera com he anat a parar a la pàgina d’edició que estic ara mateix.

L’objectiu és escriure amb una regularitat
setmanal, no perquè el ‘públic’ estigui ansiós de llegir les meves dèries, sinó
perquè em serà saludable buidar tot allò que em ronda pel cap. La política, la
comunicació, la música i els esports, tenen números de ser temàtiques
comentades. Això si, sempre des de l’òptica figuerenca i empordanesa, i
compromesa amb el caminar del nostre país.

Bon estiu

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari