Qüestió d'inèrcies

El dissabte passat es va fer una primera assemblea per obrir un centre social autogestionat -digues-li casal o ateneu, el nom no fa la cosa- a Figueres. La qüestió és que una trentena de persones de diferents procedències i edats es varen reunir per debatre sobre la necessitat d’obrir un espai d’aquestes característiques a la ciutat. La coincidència va ser absoluta; les dones i homes que hi eren varen expressar la necessitat de dotar Figueres d’un espai obert a tothom, que cohesioni el teixit associatiu de la ciutat i, alhora, que sigui un punt de referència per totes aquelles persones que volen un espai transgressor, de cultura popular i alternativa.

Després d’escoltar tot el que es va comentar en aquesta primera trobada, tinc clar que aquest casal s’obrirà, que Figueres tindrà molt aviat un espai que teixeixi una xarxa de lluita i compromís amb i per a les persones, d’enriquiment personal i, sobretot, col·lectiu.

La nostra societat està passant per moments complicats però alhora engrescadors, moments de canvi, i Figueres no n’és una excepció: moltes persones sense feina, joves, amb formació o sense, que no saben quin futur els espera, i moltes persones de mitjana edat que han vist com ells i el seu entorn s’ha transformat. Vivíem amb un decorat de cartró pedra que propiciava l’individualisme i que anava desfent els lligams col·lectius, amb una estabilitat que s’ha demostrat falsa. Ara, però, hi ha elements que ajuden a ser positius, a veure amb un bri d’optimisme el futur. Cada cop hi ha més persones que veuen necessària la implicació col·lectiva, la participació ciutadana de base que ajudi a millorar la nostra societat i la seva qualitat de vida.

Un casal per si sol no pot solucionar gaire res, però sí que representa un gra de sorra que teixeixi complicitats entre entitats i persones, que representi un espai de debat, de reflexió, cooperació i aprenentatge. Tenir un punt de trobada on es facin xerrades, conferències, cursos, tallers, música, teatre i un llarg etcètera d’activitats que entre totes i tots siguem capaços de proposar i desenvolupar. Hem de recollir el bagatge dels ateneus de finals del segle XIX i principis del segle XX, i adaptar-los als nostres dies i a les nostres necessitats.

El proper 7 de juny a les 11 h del matí al local de l’Associació de Veïns els Cendrassos, es farà una segona assemblea on les comissions que s’han creat aquest dissabte passat presentaran el treball que ha de començar a donar forma al projecte. Quines característiques ha de tenir aquest espai, amb quina fórmula s’ha d’aconseguir, com garantir-ne la viabilitat econòmica…, i sobretot, com eixamplar la base social d’aquest nou espai. La motivació i l’energia dels presents a la primera assemblea s’ha de multiplicar, arribar a més gent i construir un espai acollidor i útil per persones de totes les edats i procedències.

Si hi vols participar no et perdis l’assemblea del 7 de juny o envia un correu a femuncasalpopular@gmail.com

Dijous passat, quan passaven pocs minuts de les vuit del vespre, preparava el sopar pel meu fill i alhora, repassava què es deia a can Twitter. És gairebé una rutina diària quan preparo el sopar d’en Jan. Faig una ullada per veure quins temes es parlen i si ho considero interessant, faig clic en algun enllaç. Aquest dijous vaig veure una repiulada d’en Sergi Picazo (@sergipicazo). No el conec personalment, però el llegeixo perquè el que escriu em sol agradar. La seva repiulada era del col·lectiu Contrast (@ContrastGrup), que com ells mateixos es defineixen són un col·lectiu de periodistes que volen fer periodisme per transformar la societat. El contingut de la piulada de Contrast, enllaçava un article d’en Sergi Picazo titulat la “La pau no serà televisada”, fent referència als 20 anys que fa enguany del genocidi a Rwanda. Com que el genocidi de Rwanda és un tema que n’he llegit força i em genera interès, vaig llegir-lo. El títol és força explícit, com us podeu imaginar parla de com els mitjans es bolquen a retransmetre la guerra i no fan el mateix amb la pau. Al mig de l’article hi ha enllaçat un documental titulat “Rwanda. La reconciliació obligada”. Es va publicar l’any passat però jo no el coneixia.

Havent sopat em vaig disposar a veure el documental amb moltes ganes. Estava convençut que d’aquest col·lectiu de periodistes només en podia sortir un bon treball, que expliqués què estava passant a Rwanda avui, i com s’havia arribat fins aquella situació. Normalment, quan als mitjans es parla del genocidi de Rwanda, sempre llegim que els hutus extremistes van començar a matar tutsis a cop de matxet en un espiral d’odi, motivat pel sentiment de vassalls que els hutus (població majoritària) tenien vers els tutsis, que eren la minoria amb una gran acumulació de riquesa i poder. Això no és mentida, els hutus van cometre atrocitats, però també ho van fer els tutsis.

Tanmateix, per entendre aquest genocidi no et pots quedar amb això, s’han d’entendre els interessos econòmics i geopolítics que, com no, beneficiaven a Europa i Estats Units (Ara també si ha afegit la Xina).

La meva motivació per veure el documental però, va durar ben poc, i a mesura que anaven passant els minuts la decepció va emergir. El col·lectiu Contrast va fer -sense ser la seva intenció- un documental a mida pel règim antidemocràtic de Paul Kagame, President de Rwanda. El documental està inclòs dins una sèrie de documentals que es titulen “per la pau, la memòria i la reconciliació”, i dins d’aquest marc van anar a Rwanda a conèixer què són i com són els judicis “gacaca” i com, suposadament, la societat ruandesa es va reconciliant. Els judicis “gacaca”són una mena de “metodologia” per jutjar a la gent amb moltes ombres, i que el govern ruandès utilitza com a instrument de propaganda internacional. Això no treu que en alguns casos hagi ajudat a reconciliar veïns i veïnes que la guerra els va separar.

La meva crítica doncs, és que Contrast va anar a Rwanda amb la intenció de fer un bon treball, tanmateix considero que no es pot fer un documental que parli de “pau, memòria i reconciliació” en un país on s’empresona l’oposició, com és el cas de Victoire Ingabire, activista política compromesa amb la lluita de la No-Violència que se la compara amb Gandhi, Martin Luter King o Nelson Mandela. Així mateix, el passat gener va ser assassinat a Sud-àfrica el que havia estat cap d’intel·ligència ruandès Patrick Karegeya. Totes les investigacions apunten al govern de Kagame. Era un testimoni clau perquè algun dia es pugui jutjar els responsables del malson ruandès. Karegeya va decidir trencar amb el règim de Kagame i explicar què havia passat als Grans Llacs d’Àfrica. Hi ha altres testimonis que també han estat assassinats o han patit algun intent.

Les properes setmanes començaran a sortir notícies i reportatges especials sobre els 20 anys del genocidi de Rwanda (malgrat que els fets comencen anys abans) i veurem una vegada més, les fotos d’una multitud de persones que marxen a l’exili. Al peu de la foto se’ns dirà que són tutsis fugint de la violència dels hutus, però la veritat és que són majoritàriament hutus que marxen de la violència de Kagame. És alló que canten els mallorquins Al-Mayurqa “…la història
sempre mal contada pels guanyadors”.

“Rwanda. La reconciliació obligada” és un documental que confon i que serveix d’aval a la dictadura de Kagame. No ajuda a cap dels tres objectius que Contrast es proposa; Pau, memòria i reconciliació.

Aquest article no l’escric contra la gent de Contrast. Estic convençut de la seva convicció de transformar la societat i així ho fan, però aquest cas concret no és pot obviar. Per respecte als milions de morts als Grans Llacs d’Àfrica, entre ells, l’empordanès Quim Vallmajó.

El baròmetre del CIS fa mesos que indica que l’atur és la màxima preocupació dels ciutadans. S’entén perfectament, des de l’inici de la crisi el degoteig de llocs de treball perduts no s’ha aturat, cada dia tenim més coneguts, amics o familiars que s’han quedat sense feina. Davant d’aquesta situació i amb una visió local, hem de prendre mesures amb determinació. No hi ha cap recepta màgica per crear llocs de treball, però sí que es pot aplanar el terreny perquè persones que tenen ganes i motivació per crear treball i activitat econòmica ho puguin portar a terme. És en aquest sentit que la CUP considerem que un viver d’empreses ajudaria a reduir l’atur creant nous llocs de treball i autoocupació.

La nostra proposta l’hem introduïda a les al·legacions del pressupost per aquest any, demanant al govern que es destinin 80.000€ a la posada en marxa d’un viver d’empreses. Aquests equipaments formen part del paisatge de molts pobles i ciutats al nostre país, i tenen un èxit remarcable. Són espais que generen un entorn que afavoreix el desenvolupament i la consolidació de noves activitats econòmiques. S’ofereixen serveis compartits a preus reduïts així com l’acompanyament i el suport necessari per incrementar les possibilitats de supervivència de nous projectes.

Per poder portar a terme aquesta proposta amb un pressupost de mínims, proposem que aquest servei s’ubiqui al local de l’antic bingo del carrer Sant Pau. Com és sabut es tracta d’un espai que estem pagant cada mes sense donar-li cap funció, el tenim tancat. Per les seves dimensions i distribució és un espai que podria allotjar, encara que fos de forma provisional, les funcions principals d’un viver d’empreses; lloguer de despatxos, serveis logístics i administratius compartits, incubadora de projectes, serveis telemàtics, etc.

A banda del pressupost i de la ubicació d’aquest equipament, hi ha una tercera pota molt important com és el seu funcionament i la direcció que ha de prendre. La nostra proposta pretén oferir un valor afegit a l’equipament a través de dos aspectes. Per una banda, entenem que s’haurien de potenciar les empreses cooperatives, ja que han demostrat des de l’inici de la crisi que són les empreses que més llocs de treball i de més qualitat han creat. Així mateix, la situació actual provoca injustament moltes dificultats de finançament per a nous projectes, i les cooperatives tenen més oportunitats de finançament a través de cooperatives de serveis financers com és COOP57. Per altra banda, seria interessant que el viver d’empreses estigués vinculat a la Universitat de Girona -com ja ho està amb vivers d’altres municipis- per tal d’aportar coneixement, innovació, formació i la capacitat d’incubar noves iniciatives empresarials.

No és una proposta tancada ni en pressupost, ni en ubicació, com tampoc en els serveis que s’haurien d’oferir, sinó que vol ser un suggeriment al govern figuerenc perquè la valorin i, si ho creuen convenient, busquem entre tots com ajudar a aquelles persones que a l’última etapa de la seva edat laboral s’han quedat sense feina, o entre d’altres, com donem una sortida a la generació de joves més ben formats del nostre país i que molts d’ells no poden desenvolupar els seus coneixements per manca d’oportunitats.

Ara ja fa un any i mig que el comerç del centre de Figueres pot obrir els festius de gairebé tot l’any. Durant el primer any només les franquícies varen optar majoritàriament per obrir, els establiments més petits i familiars que s’hi van sumar es podien comptar amb els dits d’una mà. Ara, havent passat la meitat del segon any veiem que fins i tot part de les franquícies han desistit d’obrir.

Qui no estigui vinculat amb el comerç és provable que no entengui res. La gent deu pensar, “com és que els comerciants de Figueres no obren els diumenges? Si és un avantatge per a ells davant d’altres ciutats o, fins i tot, sembla que hauria de ser una eina per contraposar-se als grans centres comercials com l’outlet de la Jonquera”. Aquesta visió és comprensible que es tingui si només es valoren aquelles informacions que transcendeixen als mitjans de comunicació o s’escolten les declaracions del govern figuerenc. La setmana passada la premsa tornava a parlar de les accions i estratègies liderades pel regidor de Promoció Econòmica Manel Toro, per tal d’aconseguir que els diumenges de comerç funcionin. Per més bones intencions del govern, l’error ve d’inici. Per tal d’aconseguir que Figueres fos designada ciutat d’excepcionalitat turística es van utilitzar les xifres de visitants que té el Museu Dalí (entorn al milió de persones anualment), i és sabut que una part important d’aquests visitants (aproximadament el 50%) vénen amb excursions programades, aprofitant el dia per fer múltiples visites a banda del museu; Port Lligat, Púbol, Girona…, de manera que aquests visitants estan molt poques hores a la ciutat. A aquesta realitat -que entre tots hem de canviar- cal sumar-hi un canvi d’hàbits en el consum; una de les conseqüències de la crisi econòmica és que “anar de compres” com a activitat d’oci ha deixat de ser un fet massiu.

No existeix una demanda de consum que justifiqui obrir els festius. Si els comerciants veiessin la possibilitat de fer calaix els diumenges, segur que obririen. No competirem amb grans superfícies i outlets per horari d’obertura, el petit comerç sempre té les de perdre, però el comerç de Figueres té punts forts que no té, ni pot tenir, una gran superfície. Aprofundim en aquests, posem en valor allò que diferencia el comerç de proximitat. Seguir promocionat el comerç de Figueres amb l’eslògan “No tanquem els diumenges” és un esforç estèril que, a més, pot malmetre la imatge de la ciutat, perquè no és cert.

Un dels compromisos de la CUP de Figueres amb els veïns i veïnes de la ciutat és exposar, any rere any, la tasca que s’ha dut a terme durant el curs polític i, alhora, ser transparents mostrant com es gestionen els diners que rebem per tenir grup municipal a l’Ajuntament, i els ingressos que tenim procedents del sou íntegre d’en Joan Font, que des del primer dia va renunciar a cobrar el sou que li pertoca com a regidor.

Un dels compromisos de la CUP de Figueres amb els veïns i veïnes de la ciutat és exposar, any rere any, la tasca que s’ha dut a terme durant el curs polític i, alhora, ser transparents mostrant com es gestionen els diners que rebem per tenir grup municipal a l’Ajuntament, i els ingressos que tenim procedents del sou íntegre d’en Joan Font, que des del primer dia va renunciar a cobrar el sou que li pertoca com a regidor.
El matí del proper dissabte 28 de setembre farem l’assemblea anual, una bona ocasió perquè tothom qui vulgui veure i valorar la feina feta s’acosti a l’antic escorxador. Si et preocupa el futur de la teva ciutat i tens ganes de dir-hi la teva, podràs participar com qualsevol altre en els debats per decidir les línies de treball prioritàries pel curs polític que acabem d’iniciar.
La primera part de l’assemblea té per objecte exposar i valorar el curs passat: què s’ha fet i què s’ha deixat de fer, com es pot millorar, quines són les mancances actuals, i tot allò que els assistents considerin oportú. L’objectiu és optimitzar al màxim els esforços i recursos que hi dediquem i, en definitiva, fer-ho tan bé com sapiguem.
La diversitat de matisos enriqueix les conclusions finals i ajuda a concretar les accions de futur. No ens trobem per fer grans reflexions sobre un futur llunyà, sinó per decidir accions properes, que siguin tangibles i es puguin desenvolupar durant l’any que s’inicia.
El nostre país està vivint una involució social de gran magnitud i, alhora, afronta un procés cap a la independència del Principat de Catalunya que sembla clar. Amb aquest context polític traslladat a Figueres ens hem de plantejar el futur immediat. El retrocés social a la nostra ciutat té noms i cognoms, i és una obligació treballar per minimitzar-ne les conseqüències.
No podem quedar-nos de braços plegats mentre hi hagi una sola família en risc de quedar-se sense lloc on dormir. No podem quedar-nos de braços plegats mentre Figueres cada dia ofereix menys oportunitats formatives i laborals.
No podem quedar-nos de braços plegats davant l’actuació del govern municipal en el si del Consell d’Administració de FISERSA, empresa (de moment) pública, fent fora tres partits de l’oposició per tal de dificultar-ne el control i designant un sou fins ara inexistent als membres del Consell mentre ajustava el dels treballadors. No podem quedar-nos de braços plegats mentre l’ombra de la corrupció plana sobre el nostre Ajuntament.
No podem quedar-nos de braços plegats mentre la majoria de municipis empeny cap a la independència del nostre país i nosaltres restem immòbils. No podem quedar-nos de braços plegats mentre el màxim representant de la monarquia espanyola mantingui la medalla d’or de la ciutat.
Així doncs, esperem que el matí de dissabte 28 de setembre vinguis a l’antic escorxador, fiscalitzis la feina de la CUP i aportis el teu gra de sorra per millorar el nostre entorn més proper. El moment històric que vivim en tots els sentits ho requereix.

Sempre hem sentit a dir que quan es construeix una casa cal vetllar perquè els fonaments siguin forts i preparats per donar les prestacions que es desitgen. Aquesta mateixa premissa aplicada al procés cap a la independència ens ha de portar a crear un nou Estat amb uns fonaments ferms al servei de les persones. La independència ens ha de permetre alguna cosa més que canviar de passaport i bandera. Tenim la mala experiència de viure en un Estat en què la societat va per davant de les lleis, i on aquestes, sovint, són més un fre que no pas un instrument que protegeixi la ciutadania i en permeti el desenvolupament. Hem de crear un Estat modern i amb un futur engrescador.

Sempre hem sentit a dir que quan es construeix una casa cal vetllar perquè els fonaments siguin forts i preparats per donar les prestacions que es desitgen. Aquesta mateixa premissa aplicada al procés cap a la independència ens ha de portar a crear un nou Estat amb uns fonaments ferms al servei de les persones. La independència ens ha de permetre alguna cosa més que canviar de passaport i bandera. Tenim la mala experiència de viure en un Estat en què la societat va per davant de les lleis, i on aquestes, sovint, són més un fre que no pas un instrument que protegeixi la ciutadania i en permeti el desenvolupament. Hem de crear un Estat modern i amb un futur engrescador.

Són massa les vegades que sentim allò de “primer la independència i després ja veurem com ho fem”. Però no ens enganyem, si no ens impliquem tots i totes per assentar les bases d’un model d’Estat al servei de la majoria social, tornarem a caure al mateix forat on som ara. Ens robaran i maltractaran igual, amb una mica de sort, però, ho faran en català. Hi ha moltes qüestions que no es troben a l’eix ‘Catalunya-Espanya’, sinó a l’eix ‘esquerra-dreta’, i dependrà de la capacitat d’incidència de la ciutadania com a col·lectivitat que tindrem un futur o altre.

Ara tenim l’oportunitat de construir-nos el futur de cap i de nou, no permetem que l’oligarquia catalana ens reprodueixi el model d’Espanya. Fem un país sense Millets ni Bárcenas, on l’escola pública sigui preferent i no se subvencioni la privada amb els diners de tots (a Figueres regalem terrenys a l’escola d’elit Montessori mentre tenim escoles en barracons), vetllem perquè la sanitat pública tingui els recursos que necessita per oferir un bon servei, allunyem els gàngsters de la banca del poder, rescatem persones i no bancs. Construïm les infraestructures necessàries pel bé de tots, i no per les sucoses comissions que s’emporten els de sempre. Garantim un habitatge digne per a totes les persones i tinguem present que els recursos naturals no són il·limitats.

A aquestes alçades de la pel·lícula ningú hauria de quedar-se contemplant el panorama, la marea va pujant i cada vegada són més els coneguts que tenen dificultats per arribar a final de mes, mentre uns pocs van ampliant beneficis any rere any. Els mateixos que ens han portat on som ara ens en volen treure deixant-nos sense feina i qui la té amb un sou més baix, mentre el cost de la vida segueix pujant.

L’economista Josep Manel Busqueta ho diu així: “Avancem cap a una societat de clients, i no de ciutadans, amb tants drets com diners tinguem en el nostre compte bancari”. Ara i aquí, tenim l’oportunitat de capgirar aquesta dinàmica i la pressió social serà clau per definir en quin model d’Estat ens embranquem. Independència, sí! Però que serveixi per canviar-ho tot!