El bloc d'en Pere

En la tercera jornada de la UPEC, destacats intel.lectuals amb enfocament progressista continuen presentant les seves reflexions:
Avui, Joan Manuel Tresserras obria la reflexió sobre les amenaces que pesen damunt la nostra democràcia: la democràcia no és simplement un mercat electoral. Però el poder real és un capitalisme sense rostre, sense compromisos ni responsabilitats. El poder polític també s’exerceix a través del control dels mitjans o sistemes de comunicació.
Durant massa temps, s’ha imposat la política-espectacle. Es tractava d’anar donant la sardina a la foca (tenir la població relativament “alimentada”) i procurar que no entengués, ni intentés entendre, la complexitat de les coses. Fins que al final tant li fa dreta com esquerra.
Els mitjans privilegien la política-espectacle donant importància a l’excepcionalitat o l’estricta actualitat sense aprofundir en les causes dels fenòmens. I així, té més relleu un alcalde que es corromp que no pas els altres centenars o milers que fan honestament la seva feina. 
Però la política és importantíssima, especialment per als pàries, que no tenen altres instruments per influir en la societat que organitzar-se políticament, d’aquí l’interès a desprestigiar-la per part d’alguns. 

La nostra democràcia té dèficits d’origen: no s’ha preguntat mai sobre les qüestions fonamentals: monarquia-república, unitat-independència, etc.
Els catalans som un subjecte històric i, per tant, una legítima font de sobirania? No hi ha hagut classes dirigents catalanes que  hagin tingut un projecte històric català des de fa segles.
Les grans nacions europees s’han construït des de l’estat. Aquesta situació paradoxal pot ser per als catalans un avantatge, així ho pensa Tresserras, perquè tenim un futur obert: encara no sabem què som ni què volem ser. Tenim l’oportunitat de construir l’estat des de la nació, a diferència de molts altres pobles, que s’han trobat ja feta la nació des de les classes dirigents que han construït l’estat. Es tracta d’una revolució democràtica, perquè l’estat espanyol ens tracta com una colònia.
Segurament, l’espai comunicacional català (en sentit ampli, no de la Catalunya estricta) és el més gran del món que no disposa d’un mitjà comunicatiu que l’abarqui en la seva totalitat, ni hi ha hagut cap projecte que s’ho plantegés.
No hi ha projecte català de futur sense construcció d’una nova hegemonia, amb un nou bloc històric integrat per les classes treballadores (no només la clase obrera, sinó totes les classes populars).  No ha de fer por, ni té per què ser com els altres estats. 
L’exposició de Tresserras ha estat brillant i vibrant.

Joan Subirats esmenta Norberto Bobbio i es refereix a la importància dels valors en la democràcia, que és una constant tensió entre llibertat i igualtat. No hi ha una sense l’altra. Altres pretenen que la democràcia és com un mercat, en què els partits competeixen entre ells pel mercat electoral cada quatre anys.
S’ha despullat la democràcia dels elements de valor, i tant els fa que la gent voti o no, Deu voler dir que estan conformes igualment. Però l’abstenció coincideix amb la població de baix nivell de renda, de condicions de vida més deteriorades i amb menys esperança de vida. (Entre Les Corts i el Raval, hi ha 5 anys de diferència quant a esperança de vida).
S’ha trencat l’equilibri assolit després de la segona guerra mundial. El mercat s’ha globalitzat i el poder polític continua sent local. També s’ha trencat l’equilibri entre polítiques redistributives i polítiques fiscals. L’estat cada cop recapta menys i pot, en conseqüència, redistribuir menys. Hi ha un frau fiscal enorme.
Quin és el paper dels estats? Més global i més local alhora. Cal generar capacitats de redistribució i de control financer a un nivell més global (europeisme). Hem d’apel.lar a un demos europeu. Els elements són a l’abast del ciutadà perquè tot és política. Cal superar la desconfiança democràtica. Internet ofereix possibilitats de participació, si les sabem aprofitar.

Gerardo Pisarello, el tercer dels ponents a intervenir, veu la democràcia com un moviment igualitari, impulsada pels exclosos de l’accés a la riquesa. Aristòtil ja parlava de la tensió entre democràcia -govern dels pobres-  i oligarquia, que era el govern de la minoria econòmica. Tot i que ell, com altres grans pensadors de l’antiguitat com Plató, era un decidit partidari del govern oligàrquic.
I aleshores Pisarello ens ha ofert una magnífica exposició sobre la democràcia àtica, de l’Atenes antiga. La institució de l’ostracisme servia per evitar l’excessiva concentració de poder. L’eliminació de l’esclavatge és una idea ben actual, com les propostes de reforma agrària o d’una certa renda bàsica. Sempre hi ha hagut tensió entre democràcia i oligarquia. Fins i tot ja aleshores es deia que els pobres no podien governar, perquè impedien el govern “dels millors” (aristós)!
Cal tenir present que els liberals del segle XIX no n’eren pas, de demòcrates: el terme democràcia liberal seria un oxímoron.
El neoliberalisme consisteix en una concentració màxima del poder polític i econòmic. Arrenca de l’informe de la Comissió Trilateral dels anys 70 sobre la ingovernabilitat tendencial de la democràcia -el filooligàrquic Aristòtil havia dit el mateix 2500 anys abans!-, perquè genera expectatives i impulsa a la participació. Per això es pretén reduir la democràcia a una selecció d’elits cada 4 anys.
Per aconseguir-ho, s’utilitza el recurs de la persuasió, amb la concentració del poder mediàtic, la repressió (el cop d’estat a Xile el 1973 n’és un exemple paradigmàtic) i la criminalització de la protesta. També hi ha el recurs fonamental de l’endeutament i el sobreendeutament de la població (deutocràcia), que consisteix en l’accés al crèdit fàcil després de la baixada dels sous reals. I la utilització de mà d’obra barata dels migrants o d’altres llocs on es deslocalitzen les empreses.
Patim una democràcia de baixa intensitat, on qui realment governa són els creditors. Quines mesures es poden adoptar contra aquest procés de desdemocratització, de despotisme o neobarbàrie?
Cal sortir de la presó del deute, nova forma de servitud i d’esclavatge, mitjançant la dació en pagament, l’auditoria del deute (saber què devem i per què devem) i no pagar el deute generat de manera fraudulenta (n’hi ha una experiència a l’Equador) i cal aplicar l’ostracisme als grans poders financers.
També cal una reorganització pública de l’economia, recuperar la idea dels béns comuns, de la cooperació i l’autogestió. Hi ha d’haver una redistribució basada en drets universals (renda bàsica) i no pas discrecional.
I recuperar la participació popular, no una democràcia merament delegativa, amb noves formes de participació i el recurs eventual a la desobediència civil, base de molts dels avenços actuals.
Acaba invocant Hölderlin: “Allà on creix el perill, també creix allò que ens salva”

En el torn de preguntes, Tresserras admet que l’estat del benestar europeu s’ha de reformular, perquè estava fundat en la pobresa del Tercer Món. També observa que actualment és fàcil interconnectar-se per establir contacte però, a diferència d’altres èpoques, manca experiència compartida prèvia entre els interconnectats, per això costa construir un relat i un ideari comú reivindicatiu.
Insisteix que no podem abandonar la vella cultura que ens permetia reflexionar i entendre. S’ha de lliurar la batalla per la professionalitat i les bones pràctiques en la informació que circula per internet. És imprescindible convertir la informació en coneixement, perquè el coneixement és imprescindible per a la llibertat.
Torna al tema de la peculiaritat catalana: ser català és un dret, no una obligació; parlar català és un dret, no pas una obligació: tenim oportunitats inèdites.

Una altra sessió memorable, plena a vessar d’idees fèrtils que per a aquest cronista és un plaer de reportar.

(Continuarà)