Mandat 1-O: Edificar la República Catalana Independent

Davant del vertigen fa por posar-se les piles!

Què espera Ciu a emprendre el camí de la Independència de Catalunya?

dimarts 17 d’agost de 2010

Apallissada a Carme Laura Gil

Catalunya independent. El vertigen.
carme.laura | dimarts, 17 d’agost de 2010 | 08:12h

Tinc vertigen. La independència no s’improvisa, es cova a l’ànima, es construeix.
Cal que l’ambicioni una part rellevant de la població amb força i que
el Govern hi treballi juntament per tal que la majoria social, si no
tota, la desitgi i demani. Cal construir-la com es construeixen les
infraestructures d’un país, ponts per a unir allò que pot separar,
carreteres que com una xarxa no permetin espais perifèrics. Cal
escola-cultura que faci nació. Cal discurs polític clar, net i honest.
Cal donar a conèixer a Espanya i al món l’ambició social irreductible.
Cal fer-ne l’entrellat inoxidable dins i a fora. Cal voler ser millors i
ser-ho. Cal molta intel·ligència i habilitat en la gestió del temps. La
pressa no és imprescindible, si ho és la decisió. Cal saber que serà
necessari vèncer l’obstacle més difícil, les emocions.

I cal saber com no trencarem els Països Catalans.

El meravellós vertigen. La independència.

Versió per imprimir (format PDF)
Comentaris: 7
Afegir-hi un comentari

*
Països catalans dins el vostra futur
Vicent | dimecres, 18 d’agost de 2010 | 00:47h
Trencar els Països Catalans dius? Dins l’espanya autonomista són
ben trencats i reblats! Potser serem Països Catalans de ple dret si a
Catalunya aconseguiu la independència i dins el seny català ens afegim
mallorquins i valencians. Penseu que el vostre èxit serà la nostra
sortida i salvació. Us ben asseguro que en el vostra benestar us costarà
acceptar-nos després del que us hem trait i escarniçat, però serem per
sempre els Països Catalans!!
Respondre aquest comentari

*
Treballar i fer, sense tants bocamolls passius
Jordi| Adreça electrònica | dimarts, 17 d’agost de 2010 | 19:57h
Una paraula, “independència”, per moltes vegades que es repeteixi,
i manta vegades sense base, no pot esdevenir el salvoconducte de
supervivència o vivència a grand train d’una part de la casta política.
Molts i molts centenars de milers de catalanes i catalans, i moltes
generacions succesives, han sostingut i mantingut l’objectiu patriòtic
de la recuperació de la sobirania plena, sense necessitat de treballar
com a pregoners amateurs. I s’ha avançat molt, socialment, en aquesta
línia. Sense fer nèixer artificiosament emocions, que ja han estat pou
bé trameses, de manera natural, a les llars, a les famílies i entre els
cercles d’amistats socials.
Es tracta del com, més que no pas del quan. I el com no són
paraules, són, han de ser fets, provinents tant des d’un govern català
nacionalista com des de la societat. El quan , subjecte evidentment a
un procés democràtic, reconegut internacionalment, no pot emprar-se com
una festa major d’estiu. És molt més seriós i rigorós. Perquè un
exercici del dret d’autodeterminacióm col.lectiu només pot tenir un
resultat positiu vàlid. Una derrota, per la pressa dels incapaços i dels
cors de pregoners, seria el pitjor dels fets polítics des del
naixement del catalanisme polític.
I discrepo, educadament però també fermament, d’aquesta urgència
sobreviguda , sembla, en anar dient a tort i a dret (realment a consum
intern, terminis, dates, com si ens anès la vida. La intel.ligència, la
tàctica, el savoir faire, la victòria real futura demana més reserva
temporal, indefinició de dates, que pseudovoluntarismes cridaners, que
han oblidat la que és encara la feina cabdal a seguir fent: eixamplar
ámpliament la base social partidària, realment, d’un si en el procés
d’autodeterminació.
Fa molts anys que ha passat el mateix. Mentre unes i us parlen i
parlen i repeteixen mantres (Psan i derivats), sense sortir mai del
extraparlamentarisme i dels ghettos socials autoconstruits, altres,
menys cridaners, treballen i fan feina i s’eixampla i s’augmenta,
fortament, la base social catalana que dona suport al nacionalisme al
sobiranisme, a l’autèntic voluntat de creació d’un estat català propi,
sense necessitat d’escampar consignes sense base suficient i guardant
discreció sobre temporalitat de pases futures, atès que l’enemic ni es
tonto ni es dèbil. Mes aviat el contrari.
Cordialment,
Respondre aquest comentari

*
En fa molt de temps que en tenim d’aquest vertigen…!
Sebastià | dimarts, 17 d’agost de 2010 | 15:21h
Benvolguda Carme, estem en el gran moment històric on centenars de
generacions de catalans s’aixecant dels seus fossars per empenya a que
reclamem el que és nostre, nostre i de ningú més.

Vols construir-hi infraestructures d’un país? Tenim memòria!
Barcelona-Mataró, la primera línia de ferrocarril de la península i
creada per empresaris i ciutadans de Catalunya, també la primera
autopista de la península…Barcelona-Mataró direcció Catalunya direcció
Europa i Barcelona-València, aquest és l’èxit del nostre poble i l’únic
present i màxim futur.
Vols construir infraestructures d’un país? Tenim memòria!
Barcelona-Figueres-Europa, l’última línia de ferrocarril d’alta
velocitat de la península i encara no està feta per Madrid;
Barcelona-València-Mediterrània, encara retallada i no feta per Madrid,
amb governs CiU-PSOE, CiU-PP, PSC-PSOE (Pujol-Gonzàlez, Pujol-Aznar,
Montilla-Zapatero). Dius que la pressa no és imprescindible? haurem
d’esperar de Madrid 100 anys més d'”ara no toca”
És aquesta manca de fer infraestructures a Catalunya la que no ens
convé als catalans, aquí volem infraestructures directes i de futur,
amb benefici present pagat per Catalunya i beneficiat per a Catalunya.

Ja en tenim prou del pals de paller d’un grup polític mirant cap a
Madrid, Catalunya ha de tenir un referent clar de País Europeu i la
ciutadania vol el pal de paller de la Independència! Paciència? n’hem
tinguda i molta…massa!

La Independència no és patrimoni de la direcció dels partits,
menys encara dels partits tant i tant allunyats de l’opinió dels seus
votants…la Independència hi és en tots els ciutadans de Catalunya, de
TOTS els partits polítics de Catalunya! Aquestes eleccions no són les
eleccions per a votar a un partit o a un altre, aquestes eleccions són
per a votar per a Catalunya en plena llibertat o…per ser espanyols en
plena esclavitud de Madrid…

Salut i País…amb Independència!!!!
Respondre aquest comentari

*
Construir la independència
drake | dimarts, 17 d’agost de 2010 | 12:29h
Aquest és el veritable fet il·lusionador, cohesionador i
aglutinador. Construïr la independència. L’altre dia li vaig sentir dir a
en Laporta, i té tota la raó. Com aconseguirem la independència?
Mitjançant referendum? Mitjançant proclamació parlamentària? Això no
importa. El que importa és que l’independentisme sigui prou fort i
inequívoc en la propera legislatura com per plantejar seriament la
següent pregunta: Quin estat volem?

Això és el que ens agrada als catalans. Repensar allò que ja ha
estat pensat, que sembla immutable. Ens agrada imaginar i tirar endavant
coses que ningú abans havia tirat endavant. Ens agrada que el món quedi
meravellat d’allò que som capaços de fer. Com les mil coses noves dels
Jocs Olímpics de Barcelona. Com el consell de cent, com els països
catalans mentre no vam anexionar-hi castella.

En què gastarem els diners prioritàriament? Quina mena de sistema fiscal tindrem?

Per exemple, en resposta a aquestes preguntes la meva resposta seria:

1.- La inversió principal ha de ser la de retirar el tren de la
costa, passar-lo per sobre o sota l’autopista i fer que la costa
catalana, principal font de riquesa, sigui la cosa més meravallosa del
planeta.

2.- El sistema fiscal hauria de carregar principalment l’us de
l’energia, reduïnt d’altres impostos i augmentant els impostos a
l’energia de manera que ens convertissim en capdavanters de tecnologies
d’energia neta i cada cop tinguessim més empreses que no depenguin tant
d’una pujada del preu del carburant que segur que ha de venir.

Confio que tindreu clara la idea. Hi ha un munt de feina a fer per definir el model parlamentari, divisió de poders,…

Amb tranquilitat i velocitat. Amb moltíssima imaginació.

Conforme vaigin arribant acords i propostes en aquest sentit,
s’anirà visualitzant el futur que ens espera, i amb això, la massa
social que es pretén arribarà sola.

Ara bé, cal que quedi clar que això només passarà si CiU no
aconsegueix prou força. Si CiU és massa forta i SC/RCat/ERC massa
dèbils, llavors hem vegut oli. Tota la legislatura tractarà de com
tornar a fer el gallet a Madrid i de la política de peix al cove
habitual.

Respondre aquest comentari

*
Malauradament volguda Carme-Laura:
josep_blesa | dimarts, 17 d’agost de 2010 | 10:19h
No es pot fer truita sense trencar ous.

Políticament uns quedareu a la banda d’Europa i el món civilitzat,
i uns altres quedarem a l’africana. Si les xarxes socials, dins el marc
europeu i mundial, continuen podrem reproduir una certa
retroalimentació com Flandes i Holanda. Però caldrà que quasi la meitat,
si més no, pogueu eixir-se’n d’aquest corral.
Darwinisme pur i dur.
Amb agraïment Came-Laura.
Respondre aquest comentari

*
Estratègia independentista en partits que no ho tenen clar
Pep | dimarts, 17 d’agost de 2010 | 10:16h
CDC, UDC, ICV es convertiran en independentistes i el
PSC potser també, quan la majoria
de la població catalana voti candidatures
independentistes. Per tant, si volem que els nostres partits facin el
pas cap a l’independentisme, només cal una infidelitat
a les properes votacions. Això sí,
cal que ho fem moltíssim catalans.
Si no, aqueixos partits continuaran
amb l’autonomisme actual en què ja es troben ben còmodes.
Respondre aquest comentari

*
Saben aquell que CiU…?
Eugenio | dimarts, 17 d’agost de 2010 | 09:51h
CiU es com aquells famosos ninots que tant es van fer riure:
Rockefeller, Macario i Monchito. Segons els gustos del públic, actuava
un o els altres, i la gent s’ho passava d’allò més bé amb ells. Però qui
movia aquells ninots era José Luís Moreno, de la mateixa manera que
l’empresa matriu que està al darrere de la franquícia convergent és
l’Estat Espanyol.

I Rockefeller parlarà del concert econòmic, Macario de la
necessitat que CiU tingui algun Ministeri, i Monchito s’atrevirà a
preguntar per la independència. I el públic riurà molt i els aplaudirà. I
José Luís Moreno continuarà manipulants-los per darrere i posant-los
veu mentre els ninots només mouen la boca i fan com que parlen. Al
remat, tots, ventríloc i ninots, guanyen amb el negoci, i el públic
podrà tornar a casa amb un somriure.
Respondre aquest comentari

—————————————————-

Comentari de Salvador Molins (Berga):

Li digué  “no tinguis por, aixeca’t i camina”

I ell s’aixecà i es va posar a caminar!

La independència no s’improvisa però cal posar-se a caminar en una sola direcció si no vols passar l’eternitat fent marrades.

Tots en una sola direcció, encarant totes les divisions de tots els
partits vers l’únic objectiu urgent: La Independència de Catalunya.

Tot l’esforç -inimaginable- que som capaços per desenvolupar un estatut
esclau cal aplicar-lo ja per TRENCAR AMB ESPANYA pas imprescindible per
assolir la nostra independència.

Ara Ciu veu guanyades les eleccions i no escolta l’anhel dels catalans i
busca mil excuses per tal de no donar el pas que ens cal donar: TRENCAR
POLÍTICAMENT AMB EL NOSTRE SECULAR MALTRACTADOR.

Salvador Molins (Catalunya Acció, Berguedans per la Independència de Catalunya)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!