VARIACIONS
El món segons Pep Montes
Visita al Parlament
Ahir vaig passar mitja tarda al Parlament perquè hi tenia una entrevista amb Laia Ortiz, diputada d’ICV i membre de la Comissió Parlamentària de Seguiment de les Polítiques de Joventut. Hi vaig anar acompanyat de Carles Viñas, politòleg de futur eminent, actualment tècnic alliberat de l’Associació Catalana de Professionals de les Politiques de Joventut (AcPpJ), entitat que presideixo. La d’Ortiz va ser la primera d’un seguit d’entervistes que estem concertant amb els representants de tots els grups polítics a la comissió, per explicar-los la nostra associació i per posar de manifest les greus dificultats de tot ordre amb què s’enfronten els professionals de les polítiques de joventut. No parlaré aquí del resultat ni del contingut de l’entrevista, perquè les conclusions sobre aquest tema corresponen a l’AcPpJ, i han de ser els membres de la seva junta els primers a conèixer-les. Però una visita al Parlament no es realitza cada dia si no ets del gremi de la política o no estàs en actiu en el món del periodisme. La mirada d’un visitant esporàdic, per tant, pot tenir la seva gràcia i un interès que vagi més enllà de la pura anècdota.
Quan t’acostes a l’entrada del Parlament, i segons d’on bufi el vent, tens una curiosa sensació de paradoxa, perquè mentre intentes fer-te conscient que ets a punt d’ingressar en l’espai de poder (teòricament, almenys) definitiu a Catalunya, vas sentint la ferum dels animals del zoològic, veïns de moment inevitables i potser incòmodes per a alguna sensibilitat. La segona sensació remarcable és visual: les columnes d’entrada al palau estan envoltades i, a estones, gairebé ocupades, per una munió de senyors de talla considerable, vestit invariablement fosc, encorbatats sense excepció, que xerren amb aire desmenjat. Primer, de lluny, penses que hi ha una inusual concentració de diputats a l’entrada del palau, però com que no hi veus dones, t’estranya. Quan t’acostes i els veus la cara, detectes un cert aire funcionarial, i llavors ja no tens dubte: són els xofers dels diputats amb càrrec i relleu, i els guardaespatlles (em sembla que n’he de dir escortes) que esperen torn per entrar en escena. Sembla clar que hi han de ser, allí, perquè és la seva feina. Però em pregunto si no seria més estètic que guardessin una certa distància amb l’entrada principal de tant eminent casalot. Com a mínim per evitar semblar una manifestació reinvidicativa de qualsevol cosa. Poca broma: en vaig contar una quarantena, pel cap baix.
Un cop a dins la cosa pren un aire més solemne. Ens identifiquen i ens claven a la solapa una enganxina d’aquelles que la mestressa de la meva tintoreria em diu que mai no m’he de deixar enganxar perquè deixen rastres inesborrables a causa de la pega que porten incorporada. Un senyor amabilíssim ens acompanya per un parell de passadissos i ens deixa al peu de l’escala noble, aquella per la qual veiem baixar els diputats a la televisió, després d’un plenari d’elevada temperatura. Aquí ja detectes un fenòmen interessant: tothom et saluda. Però tothom, eh? En Carles i jo ens n’estranyem, però ben aviat trobem la resposta a l’enigma. En l’escena dels diàlegs de poder, de les empentes i les relacions perilloses, qualsevol persona que hi passegi pot ser potencialment algú d’influència remarcable i necessària en qualsevol moment del futur, llunyà o immediat. Per tant, cal saludar tothom, no fos cas que deixessim de saludar algú important. Així doncs, repartim cops de cap amables i rialles discretes però amb un lleuger aire maliciós. Les nostres mirades intenten dir a tothom: tracta’m bé o et coloco una esmena, o t’endinyo una interpel·lació, o et demano una comissió d’investigació, o m’invento una proposició no de llei. I funciona, perquè tothom torna el cop de cap, el gest o la rialleta.
Quan arribem a la planta noble se’ns acosta a tota velocitat un uixer i ens diu que la senyora Ortiz diu que l’esperem davant del quadre. Ah….. el quadre. D’entrada intentem posar cara de "Oh, i tant, davant del quadre". Però l’uixer ràpidament s’adona que, més aviat, volem dir "De quin collons de quadre em parles?". L’home, eficaç i parlamentàriament amable, ens acompanya fins al peu d’un monumental Tàpies, eix de passadissos i salons que acullen converses, negociacions, transaccions i tafaneries diverses i variades entre diputats i periodistes, bàsicament. Al peu del quadre hi ha una càmera de televisió que es prepara per a una entrevista d’urgència a peu dret, i l’operador li demana al Carles que s’hi planti i li faci de model mentre fa els blancs i enquadra l’escena. Ves per on, mai no havia vist el Carles fent de conseller. Home, li falta l’americana i la corbata, però amb una mica d’imaginació tot cola.
Ens dediquem a mirar el personal i anem reconeixent diputats mediàtics, que es passegen amb desimboltura, saluden a tort i a dret, deixen anar comentaris simpàtics i, de tant en tant, s’aturen tot mantenint una conversa en veu baixa amb qualsevol. Ah…. i miren de biaix. Tots miren de biaix.
Ep! Però si aquest és en Saül Gordillo! El saludo, encara impressionat per aquesta corbata vermella que llueix i que el situa geogràficament a qualsevol punt del món on sigui, vist des de qualsevol perspectiva possible, i fem quatre comentaris simpàtics, ja que fa temps que no ens veiem. Ja veus, em diu, aquí estic, fent entrevistes. I amb to de complicitat em diu que quan queda amb algú per fer una entrevista té sempre problemes perque li arribin a l’hora. En canvi, diu, quan em planto al Parlament, sempre n’enganxo algun pels passadissos i és molt més fàcil.
Ara en Saül és el merescut director de l’Agència Catalana de Notícies, i tot plegat em fa pensar en els meus principis professionals com a periodista (dit així sona seriós, oi?), quan, fa cosa de setze anys, me’n vaig passar dos venint cada setmana a cobrir les sessions del Parlament per a El Punt. En aquella època jo també intentava atrapar entrevistes pels passadissos. Però us asseguro que no podria, ni de lluny, superar la corbata d’en Saül. Renoi!
I arriba la Laia Ortiz. En Carles la té vista i la reconeix ràpid. M’ho diu, i jo m’hi adreço. Com a bona ecologista (recordeu, és d’ICV), vesteix amb un gersei verd naturalíssim, i el primer comentari és una broma sobre el tema. Ens diu que no anem al despatx del grup perquè allí hi estarem estrets i incòmodes, i que millor ens asseiem en un d’aquest sofans, pensats especialment per a les múltiples reunions que mantenen els diputats amb mig món quan s’escapen de la sessió plenària. És ben sabut que la feina principal dels diputats és avorrir-se i jugar a barcos (en aquest cas no es pot dir vaixells, ho sento), arrepapats a l’escó. Els diputats conscients de la seva situació i de la seva responsabilitat, quan volen aprofitar el temps, abandonen l’hemicicle, tot deixant el col·lega diputat amb el discurs a la boca, i tenen reunions amb mig món. Nosaltres, avui, som una d’aquestes reunions, i suposo que el tema del debat no forma part de l’especialitat política de Laia Ortiz. No puc evitar sentir-me cofoi de ser, avui, més important que un debat al Parlament.
La veritat és que d’activitat de passadissos n’hi ha molta, i ens costa trobar un sofà lliure i de dimensions suficients. Però quan l’atrapem, no el deixem anar! Parlem de comissions, de lleis, de sous, de condicions laborals, de polítiques de joventut diverses i de pressupostos. Li demanem un parell de coses ámb les que ella assegura que ja podem comptar, i tots tan contents.
Tres quarts d’hora d’entrevista, i llestos. Quan marxem, un uixer ens reclama l’enganxina. Me la trec (l’enganxina) i comprobo que la pega de les enganxines del Parlament és innoqua i aparentment no deixa rastre. Li ho diré a la mestressa de la meva tintoreria. Els xofers i els escortes (ara ho he dit bé) encara són a l’entrada. Marxem i entrem al primer bar que trobem, per comentar la jugada i alguna d’aquestes tafaneries que us acabo d’explicar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Cada vegada que llegeixo algú que escriu Ah… hi poso veu
de Monegal. No sé el perquè, però em surt així… serà el poder de la tele o el
seu to àcid que m’agrada tant (i quan no llegeix el telepronter encara millor).
Aquest to també el llegeixo en aquest post i és d’agrair. Noi, els anys
de periodista es noten eh… ja ho veuen (també amb el to…)
Espero continuar fent cafès com el de després, i si és després de trepitjar el
Parlament (amb bambes de muntanya, he fet un sacrilegi !!!), millor.
Salut !