El cercle es va tancant; després de la visita d’avui, amb les diputades Ventura i Capdevila del PSC com a amfitriones, només em faltarà un cicerone del PP per completar la ronda d’entrevistes que tinc amb els representants dels grups polítics per presentar-los l’Associació Catalana de Professionals de Polítiques de Joventut. Avui hi ha festa grossa, al Parlament: es debat i es vota la Llei de Pressupostos i la Llei d’Acompanyament, una de les fites anuals més importants de la cambra. He quedat amb Núria Ventura, alcaldessa d’Ulldecona i diputada portaveu del PSC a la Comissió de Seguiment de Politiques de Joventut. L’acompanya Montserrat Capdevila, de Sabadell, també membre de la comissió. La cita és a les 11 del matí, aprofitant algun dels descansos del ple, entre votació i votació. Com ja sabeu, aquesta és una de les tècniques més emprades en la feina quotidiana dels diputats: mentre els discursos i les rèpliques es succeeixen a la sala i reboten els torns de paraula entre escó i escó, ells liquiden reunions, entrevistes, contactes i totes quantes martingales accepti la política entre salons, columnes i passadissos. Això sí, quan toca votar, surten tots disparats cap al respectiu escó per prèmer disciplinadament el botó que marca la línia del partit. I avui jo he estat l’objecte d’una més d’aquestes reunions de saló, interrupció insignificant del ple parlamentari.
Però anem a pams. Cal narrar les coses per ordre per entendre amb quin estat d’ànim arriba un al Parlament. He encaixat la trobada entre dues reunions a l’Ateneu i, per tant, he hagut de sortir disparat de la docta casa per anar a buscar el metro i baixar fins a la parada de la Barceloneta. Amb el temps apurat, he caminat ràpidament cap al Parc de la Ciutadella, passant per davant de l’Estació de França i, abans, per davant de les dependències de la Delegació del Govern (de l’Estat, eh?) per a les qüestions d’immigració. I ha estat justament aquí que se m’ha acostat un personatge llefiscós, amb la melena clenxinada cap enrera, encorbatat i enfundat en una gabardina estil Colombo, i m’ha posat una targeta de visita davant del nas. "Amigo, le tramitamos los papeles más rápidamente que nadie y le solucionamos todos los problemas. Y si ahora tiene una duda se la resolvemos aquí mismo" El "aquí mismo" volia dir exactament al mig de la vorera, a pocs metres de dos policies nacionales amb cara de males puces i en ple garbuix de persones (sí, sí, eren persones, malgrat el que potser pensava l’individu de la gabardina) amb aspecte de provenir dels més diversos i remots llocs del món. M’han calgut un parell de segons per adonar-me que l’individu era un advocat cutre que intentava captar clients desesperats per solventar els seus problemes legals, segurament peremptoris. El picaplets ha vist ràpidament que jo (afortunadament per a mi) no era un d’aquells treballadors immigrats i sense dir ase ni bèstia s’ha girat de sobte i m’ha regalat una bonica visió posterior de la seva gabardina llardosa. I ha anat a empaitar algú altre.
He arribat a les portes del Parlament garratibat de fred; avui apreta de debó. I el cas és que en entrar a la zona d’identificació el contrast de temperatura era tan elevat que se m’han entelat les ulleres. I mentre desapareixia la broma que s’havia instal·lat davant dels meus ulls he tingut una mena d’al·lucinació: ha passat per davant meu un carretó de dimensions poc raonables carregat de capses embolicades amb paper de colors brillants i amb tot de llaços quicos. No sabia si per algun estrany fenòmen havia navegat en el temps i en l’espai fins a una cavalcada de reis o si estava sent víctima d’una càmera oculta que intentava captar la meva cara de sorpresa en rebre quantitats ingents de regals. Però quan les meves ulleres s’han aclarit del tot ja m’he adonat que el carretó passava de llarg, que els seus conductors no eren reis mags sinó anodins uixers o ordenances del Parlament, i que les ostentoses capses segurament eren guarniments excessius per a regals destinats a…. qui? Als diputats? El cas és que el carretó ha desaparegut, i l’amable administrativa de torn m’ha plantat damunt del pit l’enganxina habitual d’identificació.
M’han dit que pugi fins al "grup". Ara que ja sóc un expert en afers parlamentaris ja sé que el "grup" és la zona on s’ubiquen els despatxos dels diputats del "grup parlamentari" que, en aquest cas, és el socialista. Som-hi doncs. Com que la casa estava plena a vessar, els uixers no m’han acompanyat enlloc i s’han limitat a indicar-me amb tota la traça que han pogut com m’havia d’orientar a través dels passadissos. He passat per davant del Tàpies (un clàssic per a mi, ja), he creuat el saló rosa (mira que en són d’originals batejant salons!) i he arribat a la zona de despatxos. Aquesta vegada no m’ha calgut entrar al "tanatori", perquè es tractava de despatxos més luxosos (fusta per comptes de vidres, plafons per comptes de fluorescents, marrons càlids per comptes blancs freds, etc.) He passat per davant del despatx de la Mieras, del Castells, del Del Pozo… i uns quants més, fins que he arribat al de Núria Ventura. I no hi era. M’han dit que ja ve, i que m’esperi. Au, doncs. De peu dret, amb els braços creuats damunt de la meva jaqueta hivernal, absolutament inútil en la calidesa de l’ambient parlamentari, i amb cara de paciència.
Un quart d’hora de tardança. Com que estem a mig ple, assumeixo que tenien deures parlamentaris més importants que l’entrevista que jo els demanava i poso per davant el millor dels meus somriures. Arriben la Ventura i la Capdevila juntes, i quan són a uns quants metres del lloc on jo les espero, sento que una li diu a l’altra: "Deu ser ell". Era jo, efectivament.
Ens hem assegut en una mena de distribuidor amb una taula rodona i quatre cadires i amb màquines de vending que s’han encarregat d’amenitzar la nostra reunió amb sàvia periodicitat, amb contundents sorolls de ferralla. Val a dir que la trobada ha estat ben cordial, i que hem trobat complicitats amb la Ventura perquè, venint d’Ulldecona, coneix amb tota precisió les dificultats de les politiques de joventut en els municipis petits, i amb la Capdevila perquè és tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Sabadell i coneix bé algun projecte de joventut que vaig tenir la paciència d’engegar jo mateix ara fa cosa de quatre o cinc anys. M’han advertit de la possibilitat que a mitja conversa m’haguessin de deixar plantat uns minuts per anar a votar alguna esmena, alguna proposició o qualsevol altra fotesa parlamentària, i jo m’he disposat a fer ús del meu proverbial i reconegut encant personal per explicar floridament les bondats de les reivindicacions dels associats que presideixo a tota velocitat, sense encallar-me i sense deixar-me res de transcendental.
Al final, no han hagut d’anar a votar i la reunió ha transcorregut plàcida. En acabar, la Ventura s’ha quedat al seu despatx, i la Capdevila m’ha acompanyat a través dels passadissos perquè li venia de pas fins a la sala del ple. Una bona encaixada i fins ben aviat.
I transitant pels passadissos ens hem creuat amb Miquel Iceta, amb Ernest Benach, i amb el President Montilla. Tots feien via cap a la sala amb una certa pressa (sembla ser que hi hem passat en els instants finals d’un descans; alguna cosa així com l’hora del pati per als diputats) i amb algun periodista incordiant que els llançava preguntes sense interrompre la marxa.
Mentre creuava el Parc de la Ciutadella, amb la feina feta i gaudint del solet hivernal, pensava que al vespre havia de veure el Telenotícies per veure què havia donat de sí aquell Ple Parlamentari, més que res per ser conscient de la immensa glòria amb que em cobriria si descobrís que mentre jo explicava a les diputades que els professionals de les polítiques de joventut som gent maltractada s’havia aprovat alguna cosa transcendental per al futur del pais. Que bonic, oi? Però tot l’encís s’ha desfet de sobte quan m’han trucat pel mòbil, just davant del llac de la cascada, per dir-me que em confirmen la reunió que tinc demà per tractar de l’amortització de la hipoteca del meu pis (perdó, vull dir del pis en el qual visc i que serà propietat del banc fins d’aquí a trenta anys). Ja ho veieu, la felicitat no és ni completa ni eterna, a diferència de les hipoteques.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!