VARIACIONS

Pocs llocs i pocs moments són tan adequats per copsar la vida social de Pineda de Mar, una vila (perquè no un poble, o una ciutat?) que es debat eternament entre les promeses de prosperitat futura i la mediocritat del present, com un concert estiuenc a l?aire lliure a càrrec de glòries musicals locals en el pati d?una casa de cultura nova de trinca i orfa de projecte. He dit la vida social i potser hauria d?haver dit la vida política. O ambdues a l?hora. La interpetació excelsa de Pep Romaguera i Diego Cortés el passat divendres, 18 d?agost, a Can Comas, va ser seguida per la meitat dels regidors del consistori (dic la meitat per aproximació, perquè de fet, no sé ni quina cara fan la meitat dels edils), pels "culturetes? del poble (que no havíem quedat que era una vila?), pels amics, claca insubornable, dels músics, pels estiuejants de nova fornada, pels pinedencs emigrats que tornen de tant en tant per mantenir viva la ficció de l?arrelament malgrat la distància (a mi, poseu-me en aquesta llista), pels turistes curiosos i pel púbic accidental, atret única i exclusivament per la promesa de qualitat del concert.

Abans de passar a altres consideracions, he de dir amb tota sinceritat que el concert va ser extraordinari. Per als qui coneixem Pep Romaguera i Diego Cortés, però, no va ser una sorpresa; anàvem sobre segur. Altre cop vam haver de dir que és una pena que una parella tant diversa i contradictòria per trajectòries musicals i per temperaments, no mescli més sovint els seus particulars elements per aconseguir una química tan rara i excepcional com la que assoleixen cada cop que pugen junts a un escenari.

Més tard, ens explicava en Pep Romaguera que feia pràcticament dotze anys que ell i Diego no tocaven junts i les experiències de Jaleo i altres conjugacions diverses de les seves guitarres queden prou llunyanes. I jo, que m?agrada treure-li punta a tot, no em vaig poder estar de recordar que un dels últims concerts que van fer junts (no sé si atrevir-me a dir que fou l?últim) va tenir lloc al The Bocattan Blues, un bar musical que es va atrevir fa més d?una dècada a trencar la monotonia de les nits pinedenques mercès a la insistència dels que, en aquells moments des de l?Ajuntament i com a tècnics de Joventut, vam organitzar diversos circuits musicals en sales privades sota el cartell del Sarau, una marca que per a nosaltres esdevé gairebé mítica, però que la trista programació cultural pinedenca no ha esta mai capaç de reeditar i ni tan sols d?igualar. I ja comencen les comparacions odioses (a les quals sóc molt aficionat). Perquè una població (una vila, un poble, una ciutat?) que ha superat de llarg els 20.000 habitants i que camina cap els 30.000 (un altre dia parlarem de l?urbanisme), fins fa quatre dies no disposava d?un equipament de referència que intentés articular la vida cultural del municipi. Ara ja el tenim (observeu la primera persona), i no és altre que Can Comas, aquesta masia que senyoreja la plaça de l?Ajuntament i que s?ha passat un munt d?anys en la inòpia, esperant una compra cançonera i mandrosa per part del consistori i que, després, ha allargat l?agonia de la seva entrada en funcionament amb unes obres que no tenen res a envejar (per la durada, vull dir) a les de la Sagrada Família. El cas és que ara disposem d?una Casa de Cultura que, a banda d?acollir el fons i les activitats de la Fundació Tharrats, ningú no sap ben bé per a què serveix i de la qual se?n desconeix projecte de gestió, objectius, ni propostes de programació a mig termini. Això sí, tots els estius ressuscita miraculosament per acollir els Acords d?Estiu, una iniciativa prou reeixida però que no és altra cosa que un bolet isolat, sense acompanyant digne que tingui alguna capacitat per realçar la vida cultural de Pineda.

He esmentat la Fundació Tharrats i no voldria passar full sense apuntar que em sembla una iniciativa admirable i digna de ser tinguda en compte, un bon exemple de les propostes que podrien situar Pineda en el mapa cultural del país?. si hi hagués algun interés real en fer-la funcionar. Està absolutament mancada de recursos, i la seva activitat es redueix a escadusseres exposicions programades gràcies a l?esforç i la tossuderia de Joan Pujadas, una rara espècie de funcionari de l?administració que ha conservat el criteri artístic, l?actitud crítica en el món de la cultura i un rar sentit comú que fan que l?hàgim d?incloure, a desgrat de la seva proverbial modèstia, en el llibre d?honor de l?intel·lectualitat pinedenca. Però fa el que pot, i amb les eines de què disposa, no és gaire. Tharrats va pensar que la seva fundació tindria una bona projecció a Pineda. Pobre Tharrats i pobre fundació.

El cas és que el concert de Pep Romaguera i Diego Cortés va donar, segons el parer dels assidus al cicle, la nit més exitosa del darrers anys als impagables Acords d?estiu. Ho celebro per Pep i Diego (el públic va acabar dempeus, aplaudint pletòric els dos músics), però temo que l?èxit pugui ser utilitzat pels responsables de la política cultural del municipi per defensar la seva gestió. De fet, no només ho temo; n?estic segur. Quan no hi ha criteri ni recursos tècnics qualificats, cada petit èxit és una explosió de vanitat i autosuficiència, focs d?artifici un dia a l?any per amagar la incapacitat de fer un mínim caliu els 364 dies restants.

Mentre no saben què fer amb Can Comas, encara cal recordar que Pineda arrossega des de fa anys una mancança esborronadora: la d?una biblioteca dignament dimensionada per donar servei al municipi. La Manuel Serra i Moret (sense oblidar el suport de la petita biblioteca de Poble Nou) mereix tots els respectes, però és només un monument a una època (els anys 20 del segle passat) en la que els governants del municipi van saber estar a l?alçada dels seus compromisos. Una biblioteca ideada per un municipi que no arribava als cinc mil habitants de cap manera pot donar servei a una població que enfila els 30.000. Diuen que ja s?està licitant la construcció de la nova biblioteca. Tant de bo no hi hagi entrevancs. Millor tard que mai, oi?

I el teatre públic? L?exitosa trajectòria del Centre Cultural no ha d?amagar la trista realitat que Pineda no disposa d?un equipament escènic que programi de forma professional i continuada en tots els camps en què cal ser present si es vol fer de les arts escèniques un valor cultural a treballar. 

I un equipament de joventut? Per a què, deuen pensar els responsables polítics? Segurament n?hi ha pocs que recordin que durant la primera meitat dels noranta la política de joventut de Pineda era, deixant de banda Mataró, la més avançada del Maresme. Què queda d?allò? Ni tan sols el record.

En acabar el concert, es van montar espontàniament tres o quatre tertúlies, alguna de les quals es va instal·lar en terracetes properes (plaça de les Mèlies, plaça d?Espanya, altrament dita del mal nom) perquè el bar de la Casa de Can Comas no preveia continuar obert després del concert, aprofitant el bon ambient que s?hi havia creat. Cada tertúlia va aprofitar a la seva manera una de les poques nits realment d’estiu d’aquest mes d’agost terrible, i van esmerçar, amb tota seguretat, tots els seus esforços per aprofitar el temps perdut. Cadascuna d’elles, vistes a distància, tenia un accent determinat. Sociata, convergent, crítica, tradicional, cultureta, familiar, cumba, progre?. Els adjectius són meus, és clar. I suposo que en la majoria d?elles es comentarien les novetats de la vida política del poble, com per exemple el recent conat de crisi de govern, quan l?ambigu alcalde Morell va desdir els seus acords amb les entitats locals sobre la futura ubicació de la depuradora de Pineda sense que els socis de govern socialistes ni tan sols se n?adonessin. L?alcalde, amb la seva portentosa afició a fer content tothom sense parar gaire esment a les coses que concedeix o afirma, va deixar pagesos, ecologistes i veïns amb un pam de nas quan, després de parlar amb Campolier, alcalde de Santa Susanna i glòria històrica (vergonyes incloses) de CiU, va acordar una ubicació de la depuradora absolutament contradictòria amb la que havia promès a la societat civil. Els sociates van fer veure que s?indignaven (o potser ho feien seriosament), i van salvar la crisi mercès a un estrambòtic acord d?urgència entre totes les forces polítiques.

Probablement alguna tertúlia va comentar també el nou grup polític independent creat per l?autoritari exalcalde convergent Salvador Llorenç, amb l?impagable denominació de Pineda 100×100. La probable atracció de vots convergents de la nova formació fa pensar en un futur alcalde socialista, i amb la previsible jubilació política de Josep Lluís Fillat, tothom comença a valorar la capacitat i potencial de Javi Amor, que de moment cavalca damunt del futur flamant centre de promoció econòmica. No és mala cavalcadura per a un futur alcalde. Veurem si el genet està a l?alçada.

I les tertúlies, segurament, també van comentar?? ui, potser ja és hora de plegar. Millor serà reservar alguna crítica per a més endavant, no fos cas que els governants de la il·lustre vila, poble o ciutat de Pineda decidissin començar a ser eficaços i eficients i em deixessin sense material crític per als propers dies…. setmanes…. mesos…. anys?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!