VARIACIONS

Semblava que mai no hi havia d’haver reacció sobre el tema, però finalment n’hi ha hagut. Segurament per escenificar una certa recuperació de relacions i de normalitat institucional, una de les primeres actuacions del Ministerio de Fomento un cop constituït el nou govern Zapatero, va ser anunciar que traspassava la titularitat de l’N-II a la Generalitat i que acompanyava el regal amb un paquet inversor per construir una nova carretera, paral·lela a l’autopista del Maresme. La cosa té un doble objectiu: d’una banda, civilitzar l’N-II, que martiritza i tortura des de temps immemorial els pobles costaners del Maresme, per convertir-la en una mena de passeig interurbà i, d’una altra, garantir una bona comunicació entre els municipis sense haver de recòrrer a l’autopista de pagament. Magdalena Alvarez deu pensar encara que és una mena d’àngel salvador (alguns en voldrien dir exterminador) de Catalunya, i aquesta vegada estira la magnanimitat fins al Maresme. Però la novetat es pot veure des de més d’un punt de vista.

Que l’N-II necessitava una reforma per deixar de ser aquest mur infecte que separa els pobles del mar i que en trenca la continuïtat, era evident. Sembla que ara els municipis tindran una certa capacitat de modelar el seu espai públic sense estar tan radicalment condicionats per aquesta ferida coberta d’asfalt. Eliminar-la, no l’eliminaran. Però ara potser la podran integrar com una via útil, més amable, una mica més transparent, força més transitable i, si les solucions finals són prou encertades, amb major possibilitat de ser creuada en un i altre sentit sense haver de patir per la vida pròpia.

Però si l’N-II deixa de ser via de comunicació intermunicipal per integrar-se de forma més harmónica a cada municipi, cal pensar en l’alternativa. El que queda clar és que la gratuïtat de l’autopista és ciència ficció, i aquesta via ràpida (a estones) no serà l’alternativa desitjada. Per això l’opció de construir una segona via intermunicipal gratuïta pren cos amb la promesa de suport econòmic del Ministerio. La pressumpta nova carretera ha de còrrer en paral·lel a l’autopista, de manera que s’escenificarà amb claredat que vol ser una alternativa, i anirà a trobar-se amb l’antiga N-II a l’alçada de Pineda de Mar, al nord de la comarca. I aquí tenim el greuge monumental: per trobar-se amb l’antiga N-II la nova carretera haurà de separar-se de l’autopista (que avança a recer del Montnegre) i haurà de creuar i partir en dos el paratge conegut com la Vall de la Riera de Pineda.

Aquesta vall és objecte de reivindicació ecologista des de fa una pila d’anys. La Plataforma pinedenca que n’ha adoptat el nom reclama a l’ajuntament que en reconegui formalment la imposibilitat d’urbanitzar-la per preservar el seu caràcter agrícola i que la fomenti com a espai natural, protegint el fràgil ecosistema de la riera que n’és l’eix central. Però fins ara no se n’ha sortit. I se n’ha sortit tan poc, que no fa gaire l’Agència Catalana de l’Aigua els va encolomar una depuradora a l’antiga pedrera del Montpalau, infrastructura que obligarà a soterrar centenars de metres de canalitzacions posant en risc la llera de la riera. I l’Ajuntament mira cap a una altra banda.

I ara els de la plataforma reben la sobtada notícia que la solució als problemes de trànsit del Maresme implicaran una ferida irreparable de la vall, probablement una ferida de mort, perquè la carretera salvadora de tota la mobilitat comarcal trossejarà i afectarà definitivament el darrer paratge natural digne de ser reivindicat a Pineda.

Després d’això, què li quedarà, a Pineda, que recordi algun remot contacte amb la vida natural? El mar, és clar. I encara bo que ens les darreres eleccions municipals el grup independent 100×100 Pineda va fracassar en la seva voluntat d’entrar a governar el consistori, perquè tenien en cartera la irracional construcció d’un port esportiu!

Llegiu els assenyats però (ai las!) poc escoltats arguments de la Plataforma Salvem la Vall de la Riera de Pineda. No sé si pensar que tenen alguna possibilitat de fer-se sentir, a la vista del poc èxit que han tingut fins al moment les seves reivindicacions. Ànim, en tot cas. Des d’aquí no deixarem de cedir-los, modestament, espai i crèdit intel·lectual.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!