VARIACIONS

Quan quatre persones que han ocupat successivament el mateix càrrec es troben, per força s’ha de generar algun tipus de complicitat entre ells. Si, a més, han ocupat el setial per encàrrec del mateix color polític, la cosa ja entra dintre de l’àmbit de les evidències. I si, per rematar-ho, es troben en un acte en el qual posen en comú interessos confluents, el fet ja podria passar a l’antologia de les afinitats. És el que ha passat avui. Han coincidit a l’Ajuntament de Barcelona Oriol Bohigas, Ferran Mascarell, Carles Martí i Jordi Martí. Els dos primers hi eren en qualitat de representants de l’Ateneu Barcelonès (president i vicepresident primer, respectivament) i els altres dos com a representants actuals de l’Ajuntament de Barcelona (primer tinent d’alcalde i regidor delegat de cultura, respectivament), i l’afer que els ha posat de costat era la signatura d’un conveni de col·laboració entre les dues institucions. Una trobada de bon rotllo, així doncs, guarnida per la feliç coincidència que tots quatre han estat, en algun moment (Jordi Martí ho és ara) regidors de cultura.

La veritat és que tots quatre tenen personalitats ben diferents i perfils polítics també diversos, per molt que formin part o hagin fet costat al PSC, però els uneix també el fet que tenen caràcters forts i personalitats ben acusades. Cadascú des de les seves posicions personals, però tots quatre deixen petja allí per on passen (amb independència de la qualificació que us mereixin les seves actuacions). I el cas és que dos d’ells estan passant actualment per l’Ateneu, cosa bona per a l’entitat (i segurament també per a ells), el tercer (Carles Martí) ja n’ha estat tertulià freqüent i usuari en diverses ocasions, i el quart (Jordi Martí) ha promés pública i solemnement que durant els propers dies se’n farà soci.

La cosa  (la trobada de tots quatre, vull dir) té gràcia, no hi ha dubte. I aixo em fa recordar que fa pocs dies que personalitats de l’altra vorera política (Jordi Pujol i Xavier Trias) s’han fet socis també de la docta casa, i que un altre nom, tant remarcable com el de Joan Rossell, ha ingressat a la nòmina d’ateneistes barcelonins (o hauríem de dir barcelonesos?).

Què té l’Ateneu que torna a fer d’imant per a personalitats diverses del món cultural, social, econòmic i polític? Està començant a omplir-se (a reomplir-se, potser hauríem de dir) de persones de llarg i contrastat recorregut i, el que és més important, amb un grandíssim bagatge de gestió al darrera.

Serà veritat que l’Ateneu tornarà a ser espai de construcció política de primer ordre? Serà possible que torni a passar que bona part dels moviments polítics es guarneixin a l’Ateneu? Podrem passar alegrement del safareig i la crítica a la trama i als projectes? És que aviat aconseguirem que les propostes culturals de la ciutat i del pais passin pel sedàs, prim i mordaç, del més remarcable dels nostres ateneus? Serà possible que una institució nascuda i sostinguda per la societat civil, independent i crítica per pura naturalesa, reactivi la seva capacitat neutral d’acollir la discussió dels temes transcendentals per al país?

Ui, em sembla que em poso transcendent. Tot plegat, volia dir-vos només que m’ha fet gràcia trobar-me davant de quatre regidors de cultura junts, somrients i complaguts de compartir algun projecte, malgrat els anys i la distància que segurament separen els seus plantejaments polítics i gestors.
 
Com deia aquell, seguirem informant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!