VARIACIONS

La pifia de Dolors Nadal afirmant que, segons l’informe PISA, els nens catalanoparlants dupliquen el nombre del fracàs escolar respecte els castellanoparlants no indigna, més aviat provoca compassió. Que el tema de la llengua és un muntatge barroer per captar vots enllà de l’Ebre ja ho sabem des de fa temps, i que no tenen arguments sòlids per defensar-ho és també una certesa que ningú amb dos dits de seny no nega a Catalunya. Per tant, argumentar-ho amb una informació inventada i que, a més, esmenta equivocadament un informe que es pren com a referència en el món educatiu, és una simplicitat que, més que a un polític experimentat amb molta mala baba, és atribuïble a un eixelebrat o a un novell en els afers de la política. Com que no parlem d’un eixelebrat ni d’un novell, sinó de Dolors Nadal, la cosa provoca força tristor, i deixa bastant clar el nivell i la capacitat política de la persona en qüestió. Nadal no és, per a la majoria de candidats catalans, una enemiga a batre, sinó una benedicció del cel: cada cop que parla expulsa votants del PP i dona arguments als contraris.

Però la cosa és diferent quan parlem de les alçades peperes. Rajoy s’ha passat la legislatura anant i venint, oferint a estones un perfil dur i carca, a imatge d’Acebes i companyia, i a estones un proposta més moderada, de centre, com els agrada dir a la Meseta, homologable als conservadors europeus. Així que ha pogut, llenya al foc; quan convenia, aigua al vi. I ara toca aigualir discursos per resultar assumible per als conservadors catalans i per eliminar esculls per a futurs pactes. L’entrevista que li va fer la setmana passada la Terribas va mostrar un home altament moderat, que buscava fins i tot un to amable i que defugia els temes complicats per a l’electoral català amb sortides d’estudi prou intel·ligents. Per això, el tema del català l’explica a Catalunya dient que és només una qüestió de llibertat en l’elecció, i no pas dient, tal com afirmen en la intimitat, que cal situar el castellà com a primera llengua indiscutible i, tal com diuen a Espanya, que el castellà està en risc de desaparició. És evident que això, a Catalunya, fa riure i indigna a parts iguals. Així que Rajoy, sabent que li cal jugar el paper de l’home d’estat, amb seny i conciliador, ho mata dient que tot és qüestió de llibertat. I es fa una mica més difícil de rebatre. Només una mica, però com a mínim, no fa mal a les orelles. Aquest va ser el to de tota l’entrevista, defugint les embranzides de la Terribas i mostrant el seu vessant més amable. Li interessa fer-ho, i la veritat és que ho fa bé. I per tant, fa por. Així, sí que pot guanyar vots moderats catalans.
Però el que espanta de debó és Pizarro. No es pot ventilar la seva presència a les llistes del PP dient que és un anticatalà i que és un empresari que s’ha enriquit a costa dels consumidors, i punt. No. Pizarro, per molt que estiguem en desacord amb la majoria de coses que diu, és un home hàbil i intel·ligent. Li va fer un pols al govern Zapatero i a la Caixa, i el va guanyar. Poca broma. Això no és casualitat. I la seva intel·ligència es mostra també quan ofereix una imatge seria i ponderada, amb respostes i arguments coherents i perfectament defensables des de molts punts de vista, propis de la dreta civilitzada i, per tant, d’això que ells en diuen el centre. L’entrevista que li van fer aquest cap de setmana a La Vanguardia n’és una bona mostra. Jo diria que només hi va fer una patinada greu, quan va dir, referint-se als catalans, que no es pot anar pel món insultant tothom i dient després que ets un incomprès. Això va ser una patinada, certament, però va ser l’única. I, en canvi, va completar una entrevista llarguíssima oferint-se amb encert com a home brillant, carregat d’experiència i d’èxit, ponderat, raonable, defensor de la racionalitat en l’economia i partidari de l’eficàcia i l’eficiència a parts iguals. L’home té, i en tindrà encara més, tirada popular (no és un acudit), i tinc la impressió que serà capaç de captar molts adeptes. També a Catalunya.  I per això penso que els menyspreus simplots i sense arguments no serviran, amb ell. Aquest és un adversari d’alçada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!